És curiós el comportament humà...

És una tarda plujosa i gris. A la parada una quinzena d'individus anònims i desconeguts esperen el mateix autobús apilotats sota el sostre de la mateixa "teulada" protegint-se de la fina pluja que cau suau però constant. Els seus cossos freguen entre sí i es troben incòmodes en sentir l'alè d'un desconegut que els humiteja el clatell i els provoca un calfred que, com un llamp, els recorre tota l'espinada. En aquest espai tant reduït i opressiu cadascú mira cap a un cantó, procurant no creuar la seva mirada amb la de ningú proper per no haver de dibuixar un somriure fals i molest o haver d'acotar el cap per explicitar que no hi ha cap tipus d'interès en aquell esguard fortuït o furtiu.
L'espera s'allargassa, el nerviosisme comença a respirar-se en l'ambient i apareixen els primers esbufecs d'impaciència. Llavors, una dona d'uns cinquanta anys que va amb un carro de la compra comenta:
-Doncs si que triga el coi d'autobús...
Comenta aquesta obvietat mirant un punt indefinit en l'horitzó en la direcció per on vénen els cotxes, com un comentari fet a tothom i a ningú alhora. Troba indiferència per part de la majoria de futurs companys de viatge, només una altra dona, aquesta d'uns trenta anys li contesta:
-Si és que ja se sap, aquests dies de pluja...
El semàfor es posa verd i s'apropa l'autobús i tots a l'uníson es giren amb interès. Però l'interès sobtat esdevé decepció en comprovar que és d'una altra línia que dos carrers després gira en sentit contrari del que va la línia que tothom espera. L'autobús arriba i obre les portes, tant la de sortida, doncs un home havia demanat parada, com la d'entrada, però ningú puja. De sobte una noia apareix a la cantonada, uns quinze metres enrere, corrent i esbufegant cap a l'autobús. Tots els aturats s'adonen de que la jove vol pujar-hi i són conscients que si no avisen el conductor, que no la veu, arrancarà i la noia es quedarà tirada. Però ningú no diu res i tots se la queden mirant amb un mig somrís. La noia arriba just quan l'autobús tanca les portes i arrenca i, tot i que pica al vidre perquè aquest tingui compassió i s'aturi, és inútil.
Els que eren a la parada podrien haver avisat al conductor amb un simple "ep, espera!". Però, perdre's la corredissa inútil de la noia per fer un favor, tenint en compte amés que el terra era moll i podria haver relliscat i clavar-se una patacada d'allò més interessant... Ni parlar-ne! Amés, qui es creia que era aquella nena? Ells que ja porten una bona estona i ella a la primera i sense esperar ja podria pujar a l'autobús? Que es mulli un xic com tots els demés!
Ara la noia haurà de quedar-se esperant una bona estona que torni a passar l'autobús de la seva línia en aquesta tarda plujosa i gris en una parada plena de desconeguts...