era un somni fet realitat

Un relat de: nurieta93

Vaig obrir els ulls, poc a poc, per temor de que el que veiés no m' agradés, vaig observar tot el que hi havia al meu voltant amb els ulls entreoberts, a la fi em vaig decidir a obrir els ulls. Tot i això no vaig poder veure res, tot era molt fosc, ni un petit raig de sol s' escolava per la finestra, el llum era apagat i la porta tancada. Em vaig aixecar d' aquell llit, i a les palpentes vaig obrir el llum. El primer que vaig veure va ser una fotografia on hi era jo, i el Joan, el noi que m' agrada i que fa poc se n' havia anat a viure a França amb els seus pares. Llavors vaig pujar les persianes i la claror del sol inundà tot el meu cos. Va sonar el telèfon, el vaig despenjar:

- Si, digui?
- Hola Laura quan de temps sense parlar-nos oi?
- Qui es?
- Soc jo el Joan. Que ja no et recordes de mi?
- Que?? El Joan?? De veritat que ets tu??
- I tant que sí.
- Quan de temps sense parlar-nos. Què fas? Com va per França?
- Per França bé, el que passa es que ara no sóc a França.
- A no? i on ets doncs?
- Doncs ara mateix sóc baix de casa teva, a punt de trucar al timbre.
- Au va, no siguis mentider.

El timbre va sonar.

- Espera un segon que truquen al timbre.
- D'acord.

Vaig baixar les escales molt ràpid amb el telèfon a l' orella. En arribar a baix vaig obrir la primera porta, vaig sortir fora i vaig obrir la portalada. Quan vaig veure qui era vaig penjar el telèfon i m' hi vaig abraçar amb totes les meves forces.

- Joan, que fas aquí?

Ell també em va abraçar, després d' un any sense veure'l havia canviat bastant. Tot i així, el vaig reconèixer de seguida.

- Mira, he vingut a veure't i a donar-te una molt bona notícia.
- A sí? doncs endavant passa.

Vam passar al jardí i vam seure a unes cadires que hi havia al voltant d' una taula de pedra. Li vaig oferir un cafè i ell m' el va acceptar, vaig anar a la cuina i n' hi vaig preparar un de ben carregat, com a ell li agradava. En sortir de la cuina amb un cafè a cada mà, vaig seure a una cadira en front d' ell.

- I bé. Quina es aquesta noticia tan bona que m' has de donar?
- Doncs...
- Doncs que?- li vaig dir donant-li presses.
- Doncs que he decidit tornar a viure aquí, a casa meva amb els meus amics de sempre.
- Que dius? Sí?
- Sí
- I els teus pares?
- Els meus pares s' han quedat allà i m' han dit que a les vacances i de tant en tant em vindran a veure.
- Doncs que bé, no?
- Sí es clar.
- I com es aquest canvi tant repentí ?
- Doncs la veritat es que si he tornat ha estat per tu.
- Per mi?
- Sí per tu, Lauri t' estimo molt, molt.
- De veritat?
- I es clar que sí

Vaig apropar els meus llavis a la seva orella i li vaig dir baixet :

- Jo també t' estimo, t estimo des de sempre.

Vam ajuntar els nostres llavis i ens vam fer un petó etern. Ens estimàvem i res faria que això no fos així.

Creia que era un somni i sí ho era, era un somni fet realitat.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: