Deixa-la volar

jo anava caminant pel parc de Roquetes, la ciutat on visc, quan una colometa blanca s' em va apropar, em vaig ajupir, i poc a poc vaig anar portar les meves mans cap a ella, per la meva sorpresa la coloma no es va moure ni dos centimetres, es va quedar immòvil, vaig posar les meves mans obertes a terra i ella poc a poc s' hi va posar al damunt, en aixecarla del terra em vaig fixar amb la seva pota, tenía una ferida bastant considerable a la pota esquerra. La vaig agafar i decidida a curarla i cuidarla fins que es recuperés me la vaig endur a casa. En arribar a casa vaig posar a la colometa en una gabia amb uns coixins per no tindrela solta fins que arribés la meva parrella. Jo estava cursant el primer curs de la carrera d' educació infàntil i per tant no en sabia res de veterinaria en canvi el joan, el meu novio, ja feia 2 anys que havía acabat la carrera de veterinari i ara exercia en una clínica del barri, haguessa pogut anar a la clínica, però preferia esperar al Joan. Quan ell va arribar li vaig explicar tot, i ell amb molta cura va agafar la colometa i la va observar fixament.
- efectivament, aquesta colometa tè la pota ferida, però, li posaré un petit vendatge i amb cosa d' uns dies haurà de marxar.- em va dir el Joan- ara ves, i si us plau portam una vena del botiquí.
Sense dir res em vaig dirigir decidida cap al bany, on teniem el botiquí, li vaig portar la vena i ell va dur a terme els primers auxilis nescessaris.
Van passar els dies i la colometa es va recuperar, en arrivar a casa el Joan com sempre li va donar un cop d' ull i em digue:
- Ja ha arribat l' hora mariona, la colometa ha de volar, ara ja està completament curada i hya d' anar a trobar als seus companys.
Vaig assentir amb el cap, amb la mirada trista, vaig agafar la colometa amb les dos mans, i juntament amb el Joan ens vam dirigir al parc. En arrivar el joan em digue que alcés les mans, ven obertes i que si tot anava be la colometa sortiria a trobarse amb la seva familia. Jo la vaig apropar a la meva cara i li vaig fer un petó, aleshores vaig alçar les mans i poca poc les vaig obrir i vaig cridar:
- Vola colometa vola!!
Tot dient això, les llagrimes em banyaren tota la cara i encara mes quan la veia marxar volant en busca de la seva família en Joan em va agafar, em va abraçar,i em va donar un llarg petó.