Enyorant el desconegut

Avui m'ha semblat tornar-te a veure. A l'autobús, assegut al final, arrepenjant les cames sobre el seient de davant... M'ha entrat un no-sé-què a la panxa... sí, m'he tornat a posar nerviosa... Feia temps que no tenia aquesta sensació que em fas tenir quan et veig, feia temps que no et veia. És estrany, tot plegat. Bé, no et conec, no sé com et dius, no sé ni quina edat tens... només sé que els dimecres a les dues agafes l'autobús número tres, baixes a la mateixa parada que jo, i desapareixes, fins la setmana que ve. Sí, ja ho sé, avui no és dimecres, és per això que m'ha semblat estrany trobar-t'hi...
No crec que ho sàpigues, però a vegades fantasejo maneres de conèixer-te, buff... quantes vegades ens haurem xocat pel carrer en els meus somnis? Quantes vegades m'hauràs preguntat el meu nom? Quants noms t'hauré arribat a imaginar? Imatges, imatges, imatges... Sempre desapareixen i tornen com tu... Deus pensar que sóc idiota, sempre mirant-te o esperant veure't, però... no sé, m'agrada aquest amor platònic secret... és una cosa entre tu i jo, un plaer superficial, tot i que, alhora, íntim. No m'atraus físicament només, ja ho deus saber, m'agrada la teva forma de caminar, de mirar, d'esperar que arribi l'autobús, d'agafar-te a la barra per no caure... a vegades penso que seria millor que no ens arribéssim a conèixer mai, perquè seria molt cruel per part meva comparar-te amb la imatge perfecta que tinc de tu dins del meu cap.
Ja saps que no eres tu el noi que he vist... m'he decepcionat, la veritat, ja fa temps que no ens veiem... Ostres! No pot ser... sí, sí que pot, estàs esperant a la parada! Com sempre, amb el teu aire misteriós, la teva mirada penetrant, el moviment suau de les teves mans... Torna el no-sé-què a la panxa. I, com sempre, no em veus. Passen cinc parades i pica un dels dos, baixem. No em veus. Adéu amic desconegut, fins la setmana que ve.