Entrecot al punt

L'ENTRECOT AL PUNT


Amb el matxet tallo les grosses branques del bambú que poblen la immensa selva de Nova Zelanda. Fa molt de temps que estic buscant una tribu perduda a les muntanyes i acompanyat de dos indígenes, que m'han assegurat que saben a on son, fa dies que estic cansat de pujar i baixar serralades.
No puc negar que el paisatge és d'allò més curiós. Tan verd i amb els cants dels milers de mones i ocells, no faig més que pensar en no tornar més al que diuen primer món.
Els que m'acompanyen em diuen que ja estem a prop. Què aquesta tribu es remunta a l'edat de pedra i que a més a més porten penjolls amb diamants com ous de colom.
La veritat és que no m'interessen els diamants, l'eslavó perdut que podria dir-nos molt sobre els nostres avantpassats és realment el que m'ha dut a aquestes illes. Em falta poc per aconseguir una de les noticies més espectaculars i així acabar la meva tesis de que si els hominoides no s'haguessin creuat amb altres espècies no hauríem arribat al que som ara.
La marxa es fa feixuga, comença a faltar el menjar. Ja sé que hi han plàtans i cocos però la carn fa dos dies que s'ha acabat! Els que m'acompanyen em diuen que no pateixi que quan arribem al poblat em donaran de tot, normalment les tribus no són salvatges i acullen bé als visitants. A més a més deuen faltar poques hores per arribar-hi.
Jo sé que aquella tribu estancada en mig de la selva no haurà evolucionat i em trobaré amb una mena de Cromagnons ó potser fins i tot no arribin ni això i encara estiguin tan enrederits com els Neandertals. O potser encara no saben ni com fer foc i ens donin de menjar carn crua. O arribant a pensar el pitjor, que se'ns mengin a nosaltres.
Passa l'estona i de sobte de tot arreu comencen a aparèixer indígenes pintats amb colors llampants, amenaçant-nos amb llances amb puntes de sílex. Ja ho deia jo, encara estan en l'edat de pedra! Els meus acompanyats els parlen amb un idioma que jo entenc, és un dialecte que deien que es parlava a tota les illes, però en aquesta regió remota em pensava que no hauria arribat.
Amb cara de poques bromes escolten els que els diem i que necessitem menjar i beure. I el que m'estranya és que un dels indígenes que m'acompanya els hi diu que portem molts diners. Perquè haurà dit això, què els hi poden importar els diners a aquella gent? Llavors canvien de cara i sense dir-nos res fan el gest de que els seguim, tot saltant i cantant.
Allò no em fa gens de gràcia, a veure si la carn la posarem nosaltres.
Els seguim rodejats i sense poder tornar enrere. Ja sento olor de socarrim, quan de cop, desapareix la jungla i quedo bocabadat i segur que si em punxen no tret sang. Davant nostre s'alça un immens complex hoteler. Salts d'aigua, cabanes de fusta i canya, piscines excavades a la roca i davant de tot un gran restaurant, el Restaurant Capità Cook. Quasi sense tocar de peus al terra ens porten cap una taula i una vegada asseguts s'atansa un indígena que va quasi despullat però amb un llacet al coll. Llavors educadament i amb un anglès que fa caure d'esquena, em demana... Com voldrà l'entrecot? I amb una veu que quasi no em surt de la gola contesto... Voldria l'entrecot al punt.