ENTRE MANS

Potser va ser precipitat proposar-ho el sisè dia, entenc perfectament que ningú em prengués seriosament.

Tothom que em coneix ha experimentat en algun moment un dels meus atacs de decepció. Mai he sabut adaptar-me al medi social i, des que era petita, no tinc les eines per acceptar un no com a resposta; és per això que m’ofenc greument quan passa. Aquell dia però, va ser diferent, estava tranquil·la, sabia que cedirien. Més que mai, tenia clar que no estaven preparats per rebutjar la meva proposta novament passada una setmana.

Els dies per mi van ser llargs, extremadament llargs i insulsos. Recordo que després de provar d’entretenir-me amb totes les joguines i fer les mil manualitats que sabia fer, l’onzena nit vaig tirar d’imaginació i allà, dins aquell mar obscur on res parla el nostre idioma i entenem el que volem, va aparèixer el Marçal després de dos anys a la rereguarda. Ara què feia jo amb aquella imatge? No em va quedar altra que provar, però no va funcionar, no m’inspirava el suficient. Justament per això em vaig aixecar rumb a la cuina i, amb un cafè amb canella entre mans, vaig seure a parlar amb ell.

—Marçal, a què has vingut?

—Ets tú qui m’ha portat aquí. No em vols dir res? No tens cap dubte, suggeriment, necessitat, desig…?

—Sempre m’he preguntat per què no funcionava, per què ens agradàvem tant i després no fluíem dalt del teu llit. Cada cop que quedàvem el meu cor bategava tan fort que semblava que volgués sortir per saludar-te ell primer, i sé que ho notaves. Igual que jo notava els teus llavis freds en besar-te després d’haver tingut el teu membre entre dents. Tot era química però tu mai arribaves i jo mai vaig atrevir-me a preguntar-te per què. Espero que ara et vagi bé amb la Mònica.

A vegades els meus fantasmes tornen per obligar-me a tancar etapes. Vaig tornar al llit sense ganes de més festa però almenys sabia que el Marçal ja no vindria en molt de temps. Sort que l’endemà reprenia la proposta.

Només vaig haver d’escoltar el vibrat repetit del meu mòbil a les 3:40AM a càrrec del Joel per saber que era el moment. Ell era el primer candidat a rendir-se a les necessitats. Potser m’ho esperava abans de la Marta però, temps al temps, ara tocava gaudir.

—Vaig ser el primer en dir-te que el confinament t’estava passant factura massa aviat però, la veritat és que ara mateix reconec que ho necessito. Estic fart de cascar-me-la sol.

—Connecta’t a l’Skype.