FIBLADES

L’Àgata era una dona forta tot i queixar-se cada cop que algú feia xisclar el ganivet sobre un plat, entrar al metro per una sola parada, treure-li el tomàquet a l’amanida, fer tres mesos que havia canviat el carrito del supermercat per la compra online o retallar-se i descosir-se l’etiqueta de cada peça de roba que comprava. Ni tan sols la seva mare, que en pau descansi, recordava un sol cop que hagués demanat ajuda l’últim cop que li vaig preguntar; ella es creia capaç de fer-s’ho tota sola i, després d’uns quants atacs d’histèria, fa temps que ningú li ho posa en dubte.

El cinquè dia de la tercera setmana d’Agost, les fiblades del costat esquerre, entre l’estómac i el pàncrees, li van passar factura. Com de costum feia dies que tenia molèsties i no deia res però ens coneixem de tota la vida i, ara que vivim juntes li costa més fer el paper. A les 5 de la matinada va picar a la porta i en obrir-se, la vaig veure plorar per primer cop: “Anna porta’m al metge si us plau”, va dir. Arriscant-me, vaig fer cas omís de la seva petició (tot i saber que potser era el primer i darrer cop que demanava res) i vaig fer-la seure al meu costat: “Àgata, no estàs malalta, és un atac d’ansietat.”, li vaig dir amb tota la cura del món. Aquella nit no va contradir-me res, no va treure el seu famós escut ple d’incomptables senyals d’antigues batalles, el seu recorrent llindar de paciència no es va veure alterat i l’alarma que sempre salta quan entres dins el seu terreny sense invitació, tampoc no va sonar; estava destrossada per lluitar. Tot i això, la seva esquena seguia en un angle de noranta graus sobre el matalàs del meu llit i els seus ulls posaven filtre a les llàgrimes que, el seu cor comptabilitzava curosament sense excedir-se. Finalment ho va entendre: era tan normal com necessari demanar ajuda després de la mort del seu pare. Plorar i pair-ho no la feia menys forta.

Un sentiment oprimit és la pitjor malaltia.