Enfonsat en la pèrdua

Trist, entenc el dolor, mal del meu cor, que s'emporta les esperançes i les alegries; avui tot és fosc. Ella no tornarà, ha marxat lluny de mi, desengany del meu cor, que es podreix de soledat i enyor... Només quedarà l'ombra del record de la meva estimada, això i prou, s'ha perdut enllà, en l'oblit; on es merceixen les il·lusions que algun dia pensavem que ens servirien per menjar-nos el món... Somnis, l'aliment de la meva vida s'esgosta, de la mateixa manera que les llàgrimes; ja no me'n queden, les he bassat totes en ella.
Res tornarà al terme d'alegria; sentiments? S'han acabat! Il·lusions? Han mort... Però en el meu cel encara hi llueix una estrella, que tossuda no vol apagar-se; en el meu sol encara hi veig el teu nom! Quan el sol desapareixi i les estrelles s'apaguin, llavors t'oblidaré; però ara no puc!
Se'm remouen les entranyes, quin sentit té continuar vivint sense tu? Què serà de mi ara que soc un cos viu però sense ànima?
Que entre les meves mans em posin una flor desfeta com els meus sentiments i m'enviïn a les profunditats de la terra, on hi busquen refugi els desgraciats com jo!

Una llum que s'apaga!