Encontres 2

Desprès d'esmorzar, va sortir al jardí i va intentar interessar-se per les notícies del diari. Ell també hi era. Cada dia l'hi trobava. Estava encuriosida, però no s'atrevia a preguntar-li res. Ni tant sols hi havia parlat mai. Només es saludaven amb cortesia, tímidament. Eren dos estranys però ja feia uns quants dies que es trobaven en aquell jardí. Es veia que feien si fa no fa els mateixos horaris. Només es permetien aquella estona d'esbarjo. No era gaire, però semblava que si llegien el diari i respiraven una mica d'aire fresc, el dia no seria tan dur i podrien suportar millor la feixuga tasca diària.

Li agradava molt aquella noia. Se la veia tan segura i tranquil·la. Feia com ell, sortia una estona al jardí per agafar forces per encarar un altre dia. Només havia faltat un dia a aquella cita i l'endemà va tenir por de no trobar-la. S'havia d'afanyar a parlar-hi o ja no hi seria a temps. Però què podia dir-li?. Les converses en aquests llocs són sempre les mateixes i ell no volia semblar banal. Volia preguntar-li si era d'aquella ciutat, si tenia alguna esperança de veure-la fora d'aquell maleït lloc. Però, no sabia com fer-ho. Potser ella l'havia reconegut i no volia quedar com un cregut.

Mirava de reüll com ell fullejava el diari esportiu. La veritat es que a ella li sonava vagament el seu rostre. Potser el tenia vist al barri o a la universitat. Volia parlar-hi, apropar-s'hi, fer-li companyia i que ell n'hi fes a ella, encara que només fossin aquells minuts de cada matí. Però no sabia com fer-ho. Demà, es deia, i marxava desprès de mussitar un comiat. Sabia que cada dia s'allunyava la possibilitat de conèixer-lo, que qualsevol dia desapareixeria i no en sabria mai més res.

El diari era una excusa per mirar-la de reüll. Li hauria agradat saber més coses d'ella. Se l'imaginava a la feina. Semblava intel·ligent i decidida. Però qui sap?. Potser estava a l'atur o treballava en aquell edifici immens, que tenia aquell petit jardí on un podia oblidar durant uns instants que s'hi venia a fer allà. Hi havia de parlar, demà sense falta, es va prometre i va fer-li adéu amb la mà. Ella va fer un gest amb el cap i li somrigué per primer cop.

Aquell matí es va estranyar de no veure'l. Era el primer dia que no estava assegut en el seu banc. El va trobar a faltar. Sempre havia sabut que això passaria. Ara estaria encara una mica més sola en aquell edifici immens. El diari li va donar la resposta. Va comprendre de què el coneixia. Era una de les estrelles del futbol local. La seva foto apareixia en una notícia que deia que el seu pare havia mort el dia abans. Un dolor profund li va fer venir llàgrimes als ulls. Va plegar el diari i va entrar al centre hospitalari on feia deu dies passava la nit i el dia, vetllant les darreres hores de la seva mare.