Encontres 1

La Laia pujava les escales del museu abraçant les baranes dels dos costats, com una reina visitant el seu reialme. Es trobava bé, quasi, quasi molt bé. Pujava les escales i somiava que avui allà coneixeria algú altre, veient les ficcions documentals o admirant l'obra del darrer artista del qual es festejava l'aniversari de la mort, o del naixement. Tot val per fer commemoracions, centenaris o xifres rodones, tot s'hi val per fer calaix, de diners o calaix de llustre cultural. Dalí, Brel, Valentí Almirall.... Noms més o menys coneguts amb una coincidència, fa 25, 50 o 100 anys els va passar alguna cosa que avui mereix la pena de ser recordada.

L'Alex baixava les escales del museu abraçant les baranes dels dos costats. Es va mirar la noia que pujava per l'altra banda i va somriure. Ella faria més o menys el que ell acabava de fer: veure curts i intentar d'esbrinar per què aquell pintor va passar a la posteritat i tants d'altres no ho van fer. Ella es veia que vivia en aquella ciutat, ell era només un turista, encara que li agradava pensar que era un viatger. Va tenir ganes de tornar a pujar i observar-la sense ser vist, però no ho va fer. La vida real no era com una pel.lícula, la vida superava sempre les millors històries cinematogràfiques.

El curt que es mirava la Laia tractava de la vida real, d'unes dones que van voler ser famoses per una estona i deixar de banda la seva banal existència. Segurament la resta de la seva vida explicarien amb orgull que una vegada elles també van ser tingudes en consideració per d'altres persones: una mestressa de casa amb quatre filles, semblava feliç, les altres no tant.

El cafè que es prenia l'Alex era massa amarg i no l'ajudava a decidir que faria aquella tarda en aquella ciutat desconeguda. De possibilitats n'hi havia moltes, però estava una mica cansat de monuments i museus. Va decidir anar a la part més moderna i seure davant del mar per llegir una estona i amarar-se d'atmosfera mediterrània. Li aniria bé, a ell, tan nòrdic i ros.

La Laia va marxar corrent de l'exposició, desprès de menjar un entrepà ràpid, per no arribar tard al cinema. La pel.lícula no li va agradar. Darrerament quasi mai n'hi agradava cap. Hi trobava a faltar alguna cosa, ni que fos un petit esclat de geni.

L'Alex es mirava un mar que tenia el color blau lluent del cel net. Un blau estrany de tan natural. Ell se'l mirava extasiat, no l'havia vist mai tan bonic. La grisor del seu pla país no s'assemblava en res a aquella meravella de colors.

El tren que va agafar la Laia corria per la vora del mar. En John Lennon hi cantava "Imagine" i ella no podia aturar les llàgrimes.

El tren que va perdre l'Alex va significar el començament d'una nova vida, vora d'aquell mar que l'havia encisat i molt lluny del seu país gris.

La Laia es va adormir. Va somiar que l'Alex l'havia seguida.

L'Alex es va penedir tota la vida de no haver-la seguit.