En Tàcit August

El soroll hi era pertot. Retronava a les parets. Alguna màquina del carrer el produïa. No hi havia res a fer. En Tàcit August mirava la seva vil·la romana. Era quadrada i tenia un forat al mig. I el soroll dels operaris seguia, no s'havia extingit. Era eixordador per moments.

Hom es preguntarà que hi feia una piconadora a l'antigor. En Tàcit August no era romà en realitat, era veí de Nou Barris, però es creia romà, i el seu pis de trenta-cinc metres quadrats el tenia per una vil·la romana, amb un forat al mig que era el celobert a on s'hi abocaven les finestres.

Potser hi havia alguna relació entre en Tàcit August i l'emperador August o qualsevol altre romà legítim i veritable. Les sangs havien passat de persona a persona fins a arribar a ell, i potser alguna mena de memòria genètica el forçava a no poder passar sense viure a una vil·la romana amb un forat al mig. La qüestió era que el soroll dels operaris amb la piconadora pertorbava els seus deliris habituals.

A la vila romana es podria haver sentit el soroll d'una massa colpejant alguna cosa, o potser el galop d'un cavall, o el bel d'una cabra, però no pas maquinària industrial pesant. En Tàcit August notava que el soroll li molestava particularment per aquesta precisa raó.

Feia estona que havia tancat portes i finestres, el soroll persistia. Traspassava les barreres que en Tàcit August li podia posar al davant. Els vidres de les finestres tremolaven cada cop que la màquina es posava a fer la seva feina. En Tàcit August prenia consciència de l'existència de les finestres, inexistents a les vil·les romanes.

S'adonava que no era el patriarca d'una família patrícia que passava les seves vacances de la cort imperial a la seva propietat campestre, manant un centenar d'esclaus i esclaves i a la seva família més directa. La proporció del pis se li feia evident per culpa del soroll de la piconadora.

L'antigor potser era un temps d'olors fortes, però de ben segur que ho era també de silenci. Si més no no s'havien inventat els aparells capaços dels escàndols i les fresses que hi havia a la modernitat. Menys olor i més soroll. Ningú no havia de sentir el ferum dels animals ni trobar-se les seves deposicions arreu. Les màquines no caguen, potser pixen oli un cop l'any. Però sí són molt més sorolloses que qualsevol animal.

Ni el galliner més esvalotat no podia comparar-se al terrabastall de que era capaç una màquina que no alçava un metre del terra. Els operaris duien protectors a les orelles, per evitar una sordesa prematura producte de la seva feina i la conseqüent incapacitat permanent. Els veïns havien de conformar-se a aguantar-se, sense poder-hi fer res. Insonoritzar la casa no era solució, per la temporalitat segura de les obres que produïen les molèsties.

Temporalitat que es feia eterna. En el cas d'en Tàcit August la situació era dramàtica. No podia gaudir de la seva vil·la romana inexistent i imaginària, delirant i absolutament psicòtica, amb la presència pertorbadora del repicar de la piconadora demostrant-li a tothora que vivia en un minipis de trenta-cinc metres quadrats, i que el forat que creia el seu impluvium era el celobert de l'edifici.

Tot plegat es feia insoportable. Desitjava tornar al relatiu silenci de la normalitat. Un silenci que a ciutat era del tot impossible, però que si més no no interferia amb les seves fantasies habituals, no les dinamitava, no atemptava contra la seva intimitat.

Alguna vegada havia visitat el camp. Per bé que hi havia més silenci curiosament no tenia ganes de sentir-se cap patrici romà. La pau campestre era prou saludable com per no pensar en res, com per deixar-se inundar per la seva feixuguesa i veure passar les hores tranquil·lament. No sentia necessitat de trobar cap via d'escapament a un lloc a on ja havia escapat de tot.

La ciutat tenia aquestes coses desagradables. Qualsevol volia destacar. El que era absurd en mig de la muntanya era adient entre edificis. Perquè fer soroll quan no es molesta a ningú, tret d'algunes cabres potser, sembla que no diverteix als qui tenen costum de fer soroll. Tanmateix fer-ho a un lloc densament poblat a hores que no toquen, o fer-ne massa a hores que sí toquen, això si que és un gust.

En Tàcit August no feia gaire soroll. Tenia una guitarra que sabia esgarrapar una mica per si algun dia se li acudia fer la guitza als veïns, a part d'això era persona silenciosa amb un to de veu més aviat fluixet, poc amic de grans gatzares o de llocs excessivament concorreguts. Tenia el seu dret a ser d'aquesta manera. N'hi havia molts que eren com ell. No se'ls notava perquè no feien soroll, però hi eren.

En Tàcit August sabia que hi havien de ser. Una multitud que havia de conviure amb la piconadora. Els paletes s'ho passaven d'allò més bé. Si els haguessin enviat a una vall remota del Pirineu no s'ho haguessin passat tan bé, sense molestar a ningú la seva feina hagués perdut sentit, s'haguessin pansit en certa manera, perdent el gust per la vida.

El que els hi agradava era fer servir la piconadora en mig d'una ciutat dormitori, ja des de bon matí, i seguir fent-la servir tot el dia per poder abraçar tota la varietat d'horaris dels veïns. Que ningú per aquelles contrades ciutadanes pogués ignorar que estaven fent un forat a terra per fer-hi passar algun cable o canonada.

En Tàcit August potser acabaria per acostumar-se al soroll. D'altres vegades havien fet el mateix, i ell no havia trigat a tornar a ser un patrici romà a la seva vil·la campestre. Ara podia ser igual. El soroll insuportable acabava per desaparèixer, en el fons dels mecanismes de protecció de la ment, que podien convèncer la consciència de trobar-se en el més absolut silenci en mig d'un enrenou estrepitós.

Però el moment no havia arribat encara. El soroll de la màquina insistia en desmuntar el seu deliri. Pel mateix celobert entrava, contradient les lleis de la transmissió d'ones sonores, entrava el soroll, de manera que ni allà no hi havia pau. Tot plegat sonava a bombardeig, a cridòria abans de la batalla, a repicar d'espases contra escuts, a estat d'excepció.

I res d'excepcional tenia que per enèsima vegada aixequessin la vorera per fer-hi passar un cable o canonada i la tornessin a tapar. Potser que ho deixessin obert definitivament, o que trobessin qualsevol altre solució. La ciutat havia de bullir d'activitat, i els ciutadans eren com macarrons que s'agitaven tot coent-se. En Tàcit August ja estava al dente.

Feia dies que ho estava. Es preguntava si remodelar el carrer era cosa tan peremptòria i tan cabdal, resposta única als problemes del país i de la ciutat. Aixecar totes les voreres i tornar-les a tapar, i pel camí fer un parell de línies de metro i reformar de dalt a baix unes quantes places.

Els paletes eren els encarregats de demostrar que a l'ajuntament i al govern es feia alguna cosa, o si més no que algú relacionat amb l'ajuntament o amb el govern la feia. En Tàcit August tenia dubtes respecte si els governants feien o no feien, en tot cas enviaven a d'altres per que fessin. I com que no tenien prou com perquè es notés, els quatre que hi anaven havien de fer el soroll d'un centenar, per espantar prou els veïns, així com el tamboriner del bruc, i convèncer la màxima gent possible que l'ajuntament o el govern estaven fent alguna cosa.

Així que el patriciat romà hauria d'esperar. En Tàcit August prou s'adonava que el significat de les obres a la ciutat era fer palesa l'acció de l'ajuntament al major nombre possible de persones amb el mínim esforç, i això implicava soroll i talls de carrers i voreres. L'objectiu no era l'obra en si, sinó maximitzar la quantitat de gent que en patia les molèsties, en el benentès que la millor manera que tenien ajuntament o govern de fer-se notar era molestant.

En Tàcit August se sentia pagès de l'edat mitjana, en una casa minúscula, amb un galliner a la dreta i un estable de cabres a l'esquerra, i un ferrer just al davant, assotant el mall amb tota la seva força. Potser a les cabres, gallines i ferrer els hi semblava just i necessari expressar-se fent soroll, igual que els paletes del carrer no tenien cap càrrec de consciència en aplicar la piconadora a les rajoles per fer la rasa.

Si hagués estat pels paletes el forat hagués arribat a les antípodes. Benauradament l'obra tenia una limitació en l'espai i en el temps, i en uns dies ja no hi havia necessitat de foradar res més. En Tàcit august podia tornar a sentir-se patrici, el celobert era el forat del mig a la seva vil·la romana. Alguns sorolls que venien de fora de la seva vil·la eren produïts per la feina dels esclaus i esclaves, l'anar i venir d'animals i càrregues, res que entrés en contradicció amb les seves il·lusions.

Tornarien els dies atziacs en que no podria gaudir de les seves imaginacions per culpa d'una evidència palmària provinent del carrer o d'algun altre veí, però seria més endavant, i per tant no tenia perquè parar-hi gaire esment. Mirant per la finestra de la seva vil·la romana observava l'extensió de camps de la seva propietat, l'exercit d'esclaus empenyent arades i altres estris per tal de fer-la fructífera. Pensava en tornar aviat a la cort de l'emperador, a les ocupacions d'alt funcionari que havia deixat en començar les vacances.