En Cesc i l'armari

Entre els vells finestrons arrenglerats al llarg del carrer només un restava il·luminat, la seva llum intermitent i ataronjada destacava en la fredor de la nit i s'intuïa certa activitat en el seu interior. De tant en tant una ombra allargassada s'entreveia creuant longitudinalment aquella estància i una fressa indeterminada feia més inquietant l'indret. A trenc d'alba el soroll es va aturar i la llum es va apagar.

Abandonat, així seguia l'immoble en qüestió des de feia ni se sap quan de temps. Els veïns de la zona però, mai havien entès perquè un edifici sense cap mena de manteniment es podia conservar tant intacte, sense fissures ni humitats, sense teules trencades ni portes grinyolant.

Més d'una vegada algun intrèpid havia irromput a la casa a mitja nit per identificar l'origen del fenomen, però sempre, només traspassar la porta d'entrada, cessava l’anomalia. S'havia decidit per tant encomanar la missió de vigilar una nit sencera des de dins, sense fer soroll i d'amagat.

En Cesc, mal vist com estava a la vila degut als seus habituals tripijocs i peripècies, va ser l'escollit al darrer aplec municipal per passar la nit dins l'habitació misteriosa i treure l'entrellat. El van entabanar amb la condonació dels seus deutes de joc, i l'esperança de ser reconegut com un valent va fer la resta.

A tres quarts de dotze en Cesc es trobava davant la gran i pesada doble porta de fusta, amb sengles picadors daurats en forma de mà i un llistó horitzontal ben posat al mig. Va aixecar-lo sense dificultat i va empènyer la porta dreta amb força. La va obrir dos o tres pams, just per poder entrar, va encendre la vela, i va tornar a tancar. El silenci produït pel l'espessor de les parets de la casa era absolut. En aquells primers instants escoltava únicament la seva pròpia respiració, acompanyada pels passos que el dirigien a l'escala. Aquesta, en forma d'un quart de cercle, donava accés al primer pis fent un gir de noranta graus.

Va començar a pujar les escales de fusta amb l'inevitable espetec a cada esglaó trepitjat, la qual cosa el feia estremir de por, així que decidí pujar els darrers deu o dotze corrent fins arribar a dalt, davant la porta. Aquesta duia la clau al pany, i només va haver de donar una mitja volta, obrir, i entrar.

La sala principal era gran, gairebé sense mobles, tot just una tauleta i un armari d'una sola porta. Tal com havien acordat, es va apropar a la finestra per confirmar la seva presència movent la llum de l'espelma, i es va encaminar a l'armari per ficar-s'hi a dins i esperar esdeveniments. Vet aquí que al provar d'obrir-lo, el mànec es va quedar a les seves mans, fent impossible la seva obertura sense forçar la porta. Va preferir no destorbar el silenci regnant a l'habitació, va deixar el mànec a terra, i es va arrupir en una cantonada, recolzat a la paret, esperant que succeís quelcom.

Novament el silenci ho dominava tot, poc a poc en Cesc s'anà tranquil·litzant, l'inicial neguit es va anar adormint al mateix ritme que el seu cos al veure que res passava allà dins, ni tan sols els habituals sons de la nit semblaven destorbar la quietud d'aquella casa, com si aquesta estigues aïllada del món exterior.

Al obrir els ulls, la primera llum del matí ja entrava pel finestró, i deixava veure els detalls de l'habitació que la seva espelma no va poder mostrar durant la nit, les filigranes al sostre i la discreta làmpada penjant, la tauleta recolzada a la paret amb el seu petit calaix enganxat a sota, i l'armari, amb la seva porta i el seu mànec ben posat. Una esgarrifança va recórrer a en Cesc en aquell instant, es va encarar a l'armari, i amb la mà tremolosa va agafar el mànec, va fer força cap a fora, i la porta va cedir un o dos dits després de fer el típic clec d'obertura. No es va atrevir però a obrir-la del tot, mentre s'ho pensava, amb el cor accelerat, dos cops forts i secs li van fer donar un bot cap enrere amb un esglai que el deixà petrificat, i amb l'impuls la porta es va tornar a tancar.

Cesc! Obre! Va cridar una veu profunda. En Cesc trigà uns segons a reaccionar, però llavors va percebre com la veu pujava de sota l'escala, del carrer concretament, i a més la va reconèixer com a familiar. El batlle havia colpejat la porta principal amb un dels picadors, l'esperava per interrogar-lo.

Inconclusiu, aquest va ser el resultat de la investigació segons l'informe. Aquell dia ve ser la última vegada que algú va entrar en aquella casa, derruïda pocs dies després per ordre del batlle, fart com estava de misteris, supersticions i xerrameca. En Cesc però, va demanar a l’últim moment poder arreplegar l'armari de la sala i així li ho van concedir.

Diuen nous rumors que des de llavors, cal Cesc llueix més que mai, i que el seu jardí floreix de manera espectacular. Fins i tot alguns asseguren que el temps no sembla passar mai per a ell, que continua jove i vital ja fa massa anys. D'altres però creuen que realment en Cesc i casa seva continuen com sempre han estat, només que des d'aquella nit tothom se'l mira amb uns altres ulls.