Els viatges al metro

Un relat de: Daniel N.

Incòmodament assegut al banc de granit en Bernat observava les evolucions d'un guitarrista que alhora que feia sonar el seu instrument acompanyava amb la veu. El seu cant era d'allò més evocador, o si més no això li semblava an Bernat. Ullava els moviments àgils dels dits pensant en que probablement duia al darrera moltes hores d'exercitament i molt de mal als tous del dits. Movia les escales amb una alegria i una deixondiment que semblaven perfectament naturals, encara que en Bernat sabia que tot plegat responia a un acurat càlcul i que l'intèrpret no deixava res a l'atzar. Més aviat feia veure que movia les falanges i els metacarpians amb facilitat, d'una manera resoluda i contundent alhora que gràcil i delicada, mentre amb la mà dreta gratava les cordes en ritmes recargolats que feien les delícies de tothom a l'andana. De sobte una fressa de primer imperceptible però a poc a poc cada vegada més evident anava ficant-se a les orelles i fins al darrer racó del túnel que conformava l'estació. Finalment el primer vagó apareixia i darrera seu la corrua d'acompanyants que constituïen el comboi. El moment era de gran expectació doncs l'espera havia estat llarga en molts casos, o si havia estat curta se'n havia fet de llarga per la manca d'activitats a fer i la inutilitat de l'espera.
A dins del vagó hi havia un bon grapat de gent, sense estar curull del tot, embussat com quan a primeres hores del matí tothom es desplaça en sincronia cap a la seva feina o cap a la universitat, o a les darreries de la tarda quan ja el vespre començava a enfosquir el cel i la celístia havia de competir amb el sol ponent per donar claror, àdhuc als llums artificials. Al vagó hi havia prou gent com per a emplenar tots els seients però no com per a produir incomoditats. Al fons de tot hi havia una dona amb un carret de nen. El nen era la delícia de tots els viatgers asseguts a la vora. Anava dirigint l'esguard capriciós contra tots alternativament i quan això passava l'afortunat que era observat per l'infant li feia una ganyota, o bé el saludava alçant la mà i movent els dits en seqüència, o bé li posava cara seriosa amb l'esperança que el nen s'interessés. La capriciositat del nen feia que tothom quedés ben content amb les seves atencions. Com que es trobava al bell mig, amunt de la cadireta agafat amb les dues mans a la barra d'alumini, podia guaitar tot el seu entorn amb equidistància.
Més ençà de la dona amb el nen hi havia un parell de grenyuts amb samarretes de color negre i dibuixos esbojarrats al pit i a l'esquena que no paraven de xerrar de que farien en sortir del vagó. Calia anar a la 'Boca de l'Infern' fent transbordament a l'estació de Paral·lel o potser a la de Fontana, no ho sabien ben bé del cert. La línia no tenia cap de les dues estacions pel que resultava difícil de creure que arribessin tard o d'hora a bon port.
Encara més a prop del Bernat hi havia un personatge que feia ràbia. Era un home més aviat jove alt i vestit tot de gris que usava d'un posat tibat. Aguantava el maletí amb la ma dreta i amb la mà esquerra feia anar els botons del seu telèfon. Quan no teclejava al telèfon mirava tothom amb aire ufanós i altiu, com menyspreant-los per anar en metro. "Com si ell no hi anés!" Va pensar en Bernat, que no podia pair tanta supèrbia. Per sort l'home només durà dues parades a dalt del vagó. Li desitjà tota la mala sort del món quan va baixar l'esglaonet que el separava de l'andana.
En Bernat també va haver de baixar finalment. Tot hi que ja duia catorze parades, no es sentia cansat. Tanmateix es va alleujar una mica en sentir anunciar la seva parada per l'altaveu, doncs estava fatigat d'estar dempeus i ara que podia arribar per fi a la feina ja podria seure de nou.
En sortir de la terminal pensava en tot el que havia observat i totes les persones que se li havien fet pròximes durant el lapse que s'havia perllongat el viatge.
Hores més tard, ja ben entrada la tarda tornava de la tarda més cansat que no havia arribat pel dematí. El cas era que estar-se davant de l'ordinador tantes hores regirant fitxes de clients i concertant entrevistes amb tota la gent que oferia els seus serveis a les oficines era una tasca desconcertant en tot moment per les demandes que li arribaven i molt feixuga per la pesadesa de la gent i el seu poc esperit de col·laboració. El cas era que hi havia veritable pesats que no feien més que repetir les mateixes preguntes de mil faisons, maquillant-les i canviant les paraules per tal que semblessin diferents però essent en el fons el mateix. En Bernat engegava a més d'un amb bones paraules però fent-los entendre que el temps de finestreta era limitat i que hi havia més gent a la cua que volia resoldre els seus afers.
En tot el camí de tornada cap al metro no podia desconnectar de tot l'allau de consultes que havia rebut al llarg del dia, ni quan baixava les escales del forat que conduïa a les taquilles, ni quan passava l'abonament per la màquina xucladora-escopidora, ni en una bona estona que estava esperant dret a l'andana doncs tots els bancs eren ocupats habitualment. No aconseguia de treure's del cap les persones més empipadores o enutjoses que de cap de les maneres no volien deixar-lo anar, com si es tractessin de gos i presa. Com podia ser la gent tan incapaç de comprendre les limitacions del sistema i com podien insistir tant a que li resolguessin la seva fotuda necessitat sense pensar en el que els hi podia estar passant a d'altres persones amb problemes molt més greus que el seu. A més a més coincidia sempre que els més pesats eren els que tenien problemes més insignificants, tant que no eren capaços ni d'explicar-los amb claredat, més aviat es tractava d'imaginacions d'aquells usuaris que de veritables problemes i per això era impossible de tractar de trobar cap resolució.
Tanmateix al cap d'un parell de minuts de restar a l'andana veient passar la gent cap a la part més enfonsada d'aquella banda de l'estació, l'influx dels anuncis empaperats a les parets i el remor de totes les veus enraonant alhora feia que s'asserenés i veiés tot plegat com a part del passat. L'home gras, massa gras, que insistia en que volia entrevistar-se amb el director general per un assumpte secret els detalls del qual no podia revelar i amb tot urgència quedaven enrera. La serenor del trontolleig futur del vagó del metro el deslliurava de tot amoïnament passat o futur. Havia de viure el present sense contemplacions. Frisava per sentir el brunzit del comboi arribant per la part esquerra fins a aturar-se amb les portes obertes davant seu. No veia arribar el moment del retrobament amb el relaxant mitjà de transport.
Però alguna cosa estranya passava. Ja feia quatre minuts que esperava i l'anhelat cuc de ferro no apareixia, quan el normal en aquelles hores era que ho fes cada tres minuts com a màxim. Les altres persones de l'andana no es neguitejaven encara, probablement perquè no eren tan primmirades amb els horaris com el Bernat, però a ell si que li afectava i molt aquest retràs. Altres vegades havia passat el mateix i al final havia hagut de renunciar al seu trajecte en metro per un substitutiu ridícul en forma d'autobús. Bé que l'autobús també trontolla, però ronca d'una manera inacceptable, i es perd la intimitat dels vagons, amb la sola companyia del negre de les finestres i del soroll elèctric dels motors, a part de tota la gent del vagó, però aquests eren per a En Bernat com una segona família. Hauria a més a més si hi havia problemes d'entrar tard a casa seva, amb la conseqüent preocupació per part de la seva dona i fills, i el fet d'haver-se de menjar el sopar fred.
Als set minuts d'espera ja quedava pràcticament confirmat que el tren no arribaria. Finalment, als deu minuts va sonar la veu femenina que anunciava per a totes les estacions de la línia que havia quedat suspès el servei per causes alienes a l'empresa. Sempre les causes eren alienes a l'empresa.
Com que no havien dit durant quant de temps estaria aturada la línia, va decidir esperar, encaparrat en agafar el metro tant sí com no. Una part de la gent que hi havia a l'andana, molts d'ells asseguts als bancs, en sentir la nova varen decidir que no volien passar la incertesa d'haver d'esperar, pel que començaren a enfilar el túnel de sortida. Tanmateix molts varen romandre a l'andana a l'espera de noves informacions emeses pels altaveus. Si no hi hagués de circular més el tren ho haurien avisat i no ho havien fet.
El cas era entretenir-se con fos. Alguns feien petites passejades dins un metre quadrat d'enrajolat, movent-se de la paret a la vora de l'andana amb passes curtes i amb la mirada fitada al terra. Uns altres s'apropaven a la màquina de refrescos i repassaven amb l'esguard tot l'assortit de begudes ensucrades. En acabat es desplaçaven uns pams cap a la dreta i feien el mateix a la màquina de xocolatines. Rarament no adquirien cap producte.
Entre les dues andanes de l'estació hi havia una paret, pel que el que feien els de l'altra banda no es podia veure, tanmateix devia ser una cosa semblant. Alguns, cansats de veure les mateixes cares tota l'estona, optaven per atansar-se a un dels dos extrems de l'andana, on la paret finia abans d'hora. Des d'allà estant es podia veure gent de l'altre cantó. Gent impacient i avorrida de l'espera, que també havien optant per apropar-se a aquella banda de la seva andana per veure cares noves.
També hi havia el que es passejava amunt i avall en tota l'extensió de l'enrajolat. Amb passes curtes i dissimulades, com qui no ho vol, avançaven inexorablement cap a les escales del fons.
De la primera fornada de desertors s'havia buidat la meitat de l'anada. Després havia començat el degoteig en tots dos sentits. El de la gent que arribava i esperava com si res i el de la gent que farta d'esperar abandonava l'espai per qualsevulla de les dues sortides. Quan sonava la veu de dona per la megafonia reeditant el missatge de l'espera indefinida amb prompta resolució, un grapat dels que a
cabaven d'arribar desfilava desanimada de bon començament per les males notícies. Els altres es quedaven. De mica en mica s'omple la pica i així, persona a persona, amb el diferencial d'entrades i sortides al final a l'andana no cabia ni una agulla. Varen començar les empentes i les entrebancades, doncs hi havia qui pensava que a l'altra banda clapejava més i que si aconseguia d'arribar-s'hi restaria amb més comoditat l'estona que trigués d'arribar el metro.
Tothom es neguitejava i fins i tot es va formar un piquet que va anar a protestar al venedor de bitllets. Aquest s'havia tancat a dins la cabina amb pany i forrellat sabedor del que li podia escaure així que no hi va haver res a fer, doncs l'home els jurà i rejurà que sabia tant com ells i que no podia fer res. De tanta gent com hi havia va començar a córrer el desànim.
La major part de la gent que hi havia a l'estació ja no hi era al cap d'una hora d'espera, al menys així ho va constatar en Bernat i sempre en relació al temps de la seva arribada, esclar que calculava que el problema s'havia produït si fa no fa en aquella hora per la successió d'esdeveniments. Al cap d'hora i mitja no quedaven més que unes cinc persones a l'andana, tots vells que de ben segur no tenien cap altra cosa a fer que esperar.
Al cap de dues hores, quan finalment la veu de la megafonia anunciava el restabliment de la línia, ja només eren quatre doncs un dels vell havia guillat. Al cap d'uns minuts d'espera, pocs donat que el començament de la línia era a la vora, aparegué resplendent el primer vagó que arrossegava al darrera tota la resta. En Bernat pujà a un tren gairebé buit, el seu mateix vagó era buit del tot. Al llarg d'unes poques parades gaudí de la recompensa de l'espera, tota la sensació del moviment i la foscor era per a ell sol i no l'havia de compartir amb ningú. En arribar a casa explicà els fets a la família i es menjà el sopar reescalfat al microones amb delit, doncs és sentia molt bé, millor que mai i plenament satisfet.

Comentaris

  • uops![Ofensiu]
    Adonis | 05-09-2004


    perdona, que són dos relats... l'altre era Els trajectes al tren...

    (menuda planxa)

    ara els llegiré per veure si trobo les set diferències.

    perdona noi.

  • Els trajectes en tren[Ofensiu]
    Adonis | 05-09-2004



    Ei! Daniel, has publicat dos cops el mateix relat... no l'he llegit, però em sonava el títol...

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273959 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.