Els últims fidels

- Germans. Són temps difícils i déu ha volgut que continuem aquí. Som els escollits. Fem tots una pregària d'agraïment...

- I una merda! -el tallà en sec una veu que ressonà a l'església gairebé buida com l'eco a una muntanya. Qui gosava blasfemar d'aquella manera a la casa del senyor? Pensà el capellà empipat i aguantant els nervis a parts iguals. No trigà en sortir de dubtes.

- Ja fa tres mesos de l'Apocalipsi i el senyor Santamaria ha sobreviscut- continuà la queixa -i tothom sap que era un ateu pecador sense cap mena de remordiment ni arrepentiment!- S'escoltaren varies mostres d'aprovació.
Cada setmana hi havia menys fidels a la congregació. Li agradava pensar que era a causa dels dimonis vinguts de l'infern que s'havien apoderat del cossos dels morts, revisquent-los en aquells éssers monstruosos sedents de sang i carn humana, es resistia a la idea de la pèrdua de fe.

- Ja n'hi ha prou!- cridà secament l'esvalotador concloguent el discurs. La remor provocada per les paraules augmentava a cada segon que passava. La gent havia dit prou, se sentien indignats, enganyats per tots els anys de desitjos reprimits, d'actuar com homes rectes temorosos del càstig diví, amb la promesa de la salvació davant l'arribada del judici final i, ara que per fi havia arribat el dia, els no creients també s'havien salvat. Era inconcebible, aquesta incongruència els havia creuat els cables i estava a punt de produir-se un curtcircuit.

De sobte tot es precipità. Els pocs creients que quedaven allà, insensibilitzats per les morts carregades a les espatlles, es quedaren a gust fent callar per sempre l'enganyapastors. Si, acabaven de matar una persona, però de totes maneres havien perdut la fe en El Creador. A més, a l'infern ja s'hi trobaven.