Els proscrits - Capítol 1 - Esperança

Aquell matí l'Isaac va sortir de la seva cabana. Feia bastant fred per ser primavera. Al poble d'Esperança s'alçava una boira baixa que el cobria. Tot just quan anava a tirar carrer amunt va albirar fugaçment una flama que apareixia al bosc però en voler-s'hi fixar més bé, no en va trobar cap senyal. "Deuen ser imaginacions meves" va pensar l'Isaac. Es va acomiadar de la dona i els seus dos fills i va marxar cap al taller on treballava. El poble d'Esperança feia poc que s'havia fundat tot i així ja hi havia força gent vivint-hi. Les construccions de cases avançaven a marxes forçades tot indicant l'arribada de més gent encara. El seu negoci prosperaria en aquest poble i per fi podrien, ell i la seva família viure amb dignitat. En arribar al taller un crit esgarrifós va sorgir del bosc i es va tallar en sec. La seva mirada és va dirigir cap al bosc i el que els seus ulls van veure el van deixar esmaperdut. Intuint el que passava va sortir corrents cap a casa seva amb totes les seves forces pregant per arribar a temps. Milers de teies cremaven a dins del bosc acostant-se cada cop més al poble. Això només podia significar una cosa: un atac. Tota la gent del poble que ho havia vist ara fugien esperitats tot i saber que no se'n sortirien, els atacants no tindrien pietat, mai no n'havien tingut. Al ser acabat de fundar el poble encara no disposava de cap exercit que el pogués defensar. A pocs metres de casa seva, entre la gentada, va distingir a la seva dona i els dos fills i, amb feines i treballs, va aconseguir arribar al seu costat. L'Isaac va mirar enrere un instant i se'n va penedir a l'acte. Va veure com els primers cavallers i arquers a cavall sortien a la clariana que envoltava el poblat. La primera onada de sagetes va caure del cel com si fos pluja, però una pluja mortal. Uns quants habitants van caure abatuts per aquestes fletxes mentre l'avanç dels invasors seguia imparable sense que cap barrera els obstaculitzes el pas. Els primers cavallers que van arribar al poble van llençar les seves teies cap a les teulades de palla de les cases i aquestes es van incendiar pràcticament a l'acte. La gent espantada es va començar a dispersar i l'Isaac i la seva família no van ser menys i es van dirigir cap a un carreró estret. En aquells moments una altre pluja de fletxes va caure sobre els seus caps ferint l'Isaac al braç que tenia agafat el fill petit el qual va caure a terra al mig del carrer. Ell el va tornar a agafar amb l'altre braç i el va tibar cap al carreró i un cop allà es va adonar k el seu fill petit havia perdut l'equilibri i en mirar-lo es va adonar amb horror que tenia una fletxa clavada al cap...era mort. Amb mans tremoloses va agafar el seu fill i el va abraçar ben fort com si pogués evitar d'aquesta manera que la seva ànima no marxes del seu cos però la seva ànima ja havia marxat i sentia com la seva dona plorava darrere seu. Ja va deixar de sentir dolor al braç, el dolor que ara el destrossava no era físic. Tornant a la realitat es va recordar de la situació en que estaven i amb molt de dolor dins el seu cor i una ràbia creixent va deixar el seu fill estès a terra i va donar ànsia a la seva dona i el fill que li quedava. Ell va sortir primer del carreró just a temps per veure com una espasa es dirigia cap a ell. No va poder tenir temps de reaccionar i de sobte tot es va tornar fosc.

Un cop acabat amb l'assalt, l'exercit enemic havia capturat alguns habitants entre els quals hi havia la dona de l'Isaac i el seu únic fill. Van ser conduïts tots cap a un paller i els van tancar a dins. Acte seguit hi van calar-hi foc i els soldats es van quedar al voltant del paller per assegurar-se que cap escapes. Els crits de la gent tancada a dins se sentien perfectament, crits de terror i dolor. L'aire va quedar impregnat d'una nauseabunda olor de carn cremada però tot això semblava no afectar als soldats que impertèrrits van esperar que el foc s'apagues. Quan van marxar els soldats, Esperança no era res més que un munt de cendres amb tot de cadàvers escampats per lo que aquell mateix matí havien estat carrers. Esperança ha desaparegut.

Continuarà...