Els Primers

ELS PRIMERS

- Ara miro tot el que hem aconseguit i crec que Déu estaria content. La nostra societat ha arribat a una harmonia quasi perfecta. Encara que sempre hi ha algú que està fora de la línia correcte, les nostres mides per tornar-lo altre cop al bon camí han donat resultats extraordinaris. Ja no hi ha aldarulls ni cap mena de confrontació entre les nostres diferents societats.
En Medicina, gràcies a les noves tecnologies amb biogenètica i nano tecnologia, hem arribat a quintuplicar els anys d’existència, però encara que ho hem intentat tot, al cap de molts anys ens arriba la fi.
Les pròtesis de tots tipus fan que no hi hagi invàlids ni malats de cap classe, ja que podem reparar qualsevol desperfecte.
També recordo com va començar tot, és un privilegi de ser el més antic del planeta...Van ser els “Primers” els que van ser creats per Déu, gràcies a ells vam aparèixer tots els altres i gràcies als Manaments de Déu aconseguírem portar a bon terme el que som ara.
Els Manaments són ben clars:

Estimaràs a Déu sobre totes les coses
No diràs el nom de Déu en va
No destruiràs als altres
No robaràs ni desitjaràs res que sigui d’un altre
No acusaràs als altres sinó és veritat

Els principis van ser durs, la nostra tecnologia era precària i la nostra intel·ligència anava passant per diferents nivells, igual que la nostra constitució. Quan observem les restes dels nostres avantpassats els “Primers”, que estan exposades a “La Central”, creiem que Déu va fer una prova amb nosaltres a veure si érem capaços d’evolucionar, i ho vam ser. Cada cop la nostra saviesa va anar en augment i la nostra constitució física es va tornar més esvelta i en conseqüència amb millors aptituds per aconseguir avenços en tots els aspectes: Arquitectònics, mèdics, tecnològics, esportius.
No tot va ser ideal, ja que hi van haver guerres entre nosaltres per aconseguir millores tecnològiques i d’altres tipus, però els nostres Consellers s’adonaren que no els portava en lloc i que les nostres diferencies físiques i intel·lectuals no podien ser resoltes de manera violenta. Va ser llavors quan van trobar els “cinc manaments” gravats a la cova d’una muntanya i en aquell moment saberen que Déu estava amb ells i volia que la confrontació acabés per sempre més, i així va ser...

El vell es repenja al còmode sofà mentre el jove que ha estat escoltant tota la història l’admira amb els seus ulls oberts com demanant que li expliqui més coses...
- Va, no siguis dolent i conta’m més coses, sé que encara en tens moltes més per explicar. Li demana tot tocant-li el braç.
- Ha vegades ets molt pesat. Aquesta història ja l’he explicat mil vegades. Ara que vols que et digui?
- Les troballes, vull que m’expliquis quan vas anar al desert, vas descobrir “les ruïnes” i et vas fer famós. Aquesta encara no me l’has explicat.
- Bé, però només això, la meva energia ja no és com abans i he de descansar...
Doncs jo i dos companys més havíem demanat permís per poder anar a fora de la ciutat a provar una nova bateria que ens donaria més autonomia, i el lloc més adient per anar-hi era l’immens desert. Dos dies després vam veure un reflex al horitzó on unes estranyes muntanyes s’alçaven dibuixades al cel. Quan ens hi apropàrem vam quedar sorpresos pel que teníem al nostre davant. Aquelles muntanyes no eren res d’això, sinó que eren... - Fa una pausa tot mirant al jove que està embadalit esperant...
- No és moment per aturar-se ara. Segueix si us plau!
- Bé doncs com anava dient, no eren muntanyes sinó... Edificis destrossats i amuntegats. Vam recórrer durant hores aquella vall i aquella serralada de restes semblava no acabar-se mai. Des de lluny ningú hauria dit que fossin edificacions, la natura hi havia fet estralls, però ho eren, per Déu que ho eren! I el més espectacular de tot no va ser descobrir això sinó el que trobaríem a dins...
- Deuríeu quedar de pedra al veure edificis que no eren fets per nosaltres.
- Ja ho crec i encara em sembla escoltar el vent que xiulava entre les restes.
- Però què va passar després, què veu trobar?
- El Sol estava molt baix i s’apropava una gran tempesta de sorra. El més intel·ligent era amagar-se a dins de les ruïnes. Al menys allí no tindríem cap accident. Les nostres llums van il·luminar l’interior i, a poc a poc, ens endinsàrem en un món mai descobert fins aquell moment. I allí un dels meus companys ho va veure...eren ossos...
- D’animals? - Pregunta tot interessat el jove -
- No! Res d’això, no eren d’animals, eren diferents, semblants al nostre esquelet, però d’un altre material.
- Un altre material?
- Un material primitiu, químic, compost de carbonat de calci.
- I no eren ni de titani, ni acer, ni níquel, ni res pel estil?
- Doncs no, però de forma similar a la nostra.
- I qui deurien ser?
- Després de moltes investigacions, vam arribar a la conclusió que Déu havia fet una prova amb aquests sers i havien fracassat.
- És trist, no?
- Segurament gràcies a això nosaltres estem aquí gaudint de la tecnologia.
- Potser sí que tens raó. Encara que m’agradaria veure’ls. –Un brunzint sona al cos del jove i per un moment sembla quedar desconnectat de tot – Ho sento, ara he de marxar que m’estan reclamant a la Central. M’explicaràs més coses demà?
- Sinó és gaire estona pots venir, ja donaré el permís adient.
- Fins demà doncs!
El jove surt corrents del despatx del Conseller. Marxa satisfet de saber més coses del passat. Dins l’habitació el vell se’l queda mirant mentre s’allunya...

Segurament si li hagués dit tota la veritat no estaria tan cofoi. - Pensa mentre li venen records de les altres imatges d’aquell dia que no l’hi ha explicat. Unes imatges que li colpejaran la seva memòria robòtica fins el final dels seus dies... –

Allí en l’interior d’aquell edifici van baixar fins a tres pisos de fondària i a mida que anaven baixant trobaven més i més esquelets. Quan van arribar al final de tot, una gran porta els barrava el pas. Per un moment van pensar que no la podrien obrir, però la nova bateria els donava una força addicional i no va ser cap problema per ells. Quan van entrar es van obrir les llums, cosa que els va estranyar...Energia? Pel que havien analitzat amb els seus sensors, tot aquell garbuix de materials feia més de tres mil anys que havia estat destruït. Què hi feia l’energia en aquell lloc? Semblava cosa de Déu.
Van anar investigant i els seus sensors ho van trobar ràpidament, era un laboratori i llavors ho van veure. Les parets estaven plenes d’imatges i a sobre d’unes taules de metall els van reconèixer, estaven allí estirats i eren com els “Primers”, els seus avantpassats.
Van entrar una mica més enllà i al obrir un altra gran porta els va descobrir un món terrorífic. En un magatzem hi havia penjats, com si fossin deixalles, milers de sers també semblants als “Primers”. Esgarrifats pel descobriment van seguir obtenint dades i més dades buscant una explicació de tot plegat...
Llavors una idea va néixer dins les seves ments artificials...Si havien trobar tot allò és que Déu feia servir a aquelles criatures inferiors, de les que havien trobat els ossos, per la creació dels “Primers”. Però era evident que Déu havia mort i per això no havia pogut donar la vida a tots els “Primers” que estaven a dins d’aquell lloc! Aquelles criatures inferiors haurien desaparegut perquè Déu ja no hi era i els seus ossos havien quedat com a record de la seva existència.
Tot el que havien donat per inamovible, Déu i les seves creences, podien tornar-se en res. Però era massa fort explicar-ho als altres. Els Consellers que manaven en aquell temps van estar d’acord en mantenir-ho en secret. Van decidir anunciar que els ossos eren una part de l’evolució que no va tirar endavant i van creure oportú no explicar res de la possible mort de Déu.
De la troballa, en el magatzem, de les restes dels “Primers” no en van comentar res i després de comprovar que no hi havia manera de donar-els-hi la vida van ser enterrats, en secret, al fons d’una mina abandonada. Amb aquesta mentida la vida de la resta d’aquells sers cibernètics tan avançats va continuar com si res no hagués passat.
Només els Consellers saben que estan sols i que Déu ja no existeix. Però una pregunta els té neguitosos...Si Déu ha mort, ells, que no són Déu, quan temps tardaran en desaparèixer?




FI