Els meus germans

Això que descrius en el teu poema, és molt trist. Doncs si no els veus i ni tingueu relació, vaja! com són germans...!!
Molt bona reflexió sobre els germas, que m'ha tocat el sentiment.
Jo amb els meus germans tinc molt confiança i cadascaú és un món, però ens volem
Una dolça abraçada...
Perla de Vellut.

A mi em passa tres quarts del mateix... i quan penses que hem estat gestats en el mateix ventre i no hi pas la confiança per dir-lis que escric poesia en un bloc, que aquest matí , a la platja, s'enrotllat amb tres paios, que al banc només em queden deu euros, que la meva vida, pel fet de no estar casat i no tenir fills, no és viva la Pepa! En fí, que tinc més franquesa amb els de la feina o algun amic que no pas amb ells. Al final te n'adones de que en faltar els pares les branques familiar s'assequen i es trenquen, altres vegades penso que potser envegen la meva llibertat i altres que estan tant ocupats amb llurs obligacions que ja no hi pensen amb com és d'important mantenir la família unida tal com ho haguessin volgut els pares si fossin vius. Ells s'ho perden... Però a mi em sap greu i m'entristeix.