Els diaris de carros de foc: Dia 0 - (de Tarragona al Ventosa i Calvell) - II

De fet no sé encara com he arribat a Tarragona. Allò que condueixes d'esma, tot fixat, amb el cap ple de muntanyes. Ni he canviat la música en tot el trajecte, cosa rara en mi.

Sona la cançó, on Titot recita "Ara mateix", de Martí i Pol. Passo a buscar al Xavi, primer personatge d'aquesta aventura. Viu prop d'on tinc el pis a Tarragona, i m'ha recordat que fa la pila que no hi vaig. Abans de donar l'últim revolt per arribar al carrer on hem quedat, ja sona la següent cançó. Ell m'espera allí, amb les bosses a punt, i els primers timbals de Brindis, Brams.

El fulard de Rodamons al retrovisor, com sempre. Els nervis als genolls, com mai els hi havia tingut.

Entrar a l'oficina és un tràngul que cal afrontar cada dia a les vuit del matí. La convivència amb la fauna autòctona (AKA companys de curro) que es cou entre teclats i pantalles és un pel surrealista. Però avui encara ho és més. Nosé si és perquè he fumat, perquè els tinc per corbata i sembla que tingui angines, o perquè em miro a tothom amb afecte com si hagués d'estar molts dies sense veure'ls.

Finalment decidim fer dos grups per pujar. L'Albert i jo marxem sobre les 13h de Tarragona, direcció Lleida. El Xavi i el Pere pujaran més tard, el pròxim cop que ens veiem serà ja a 2.222 metres d'altitut.

Com si fos el primer cop que agafo el cotxe per anar al Pirineu. Ara sí, no deixo cap cançó sencera dels 80GB de l'iPod. L'estómac, encara que jo sigui incapaç de menjar res, està donant la seva opinió sobre la conversa que estem tenint, i decidim parar a Alfarràs per menjar-nos l'entrepà. Bonica plaça, quinze minutets i pugem al cotxe de nou.

Encara no sabem com, però hem fet cap a Balaguer. El tema està en que no hi havíem de passar. Doncs au. A desfer el camí. Aquest cap de setmana és la Transsegre, i fent broma, diem de venir de festa dissabte, perquè total, ja posats, podem acabar la Carros amb un dia menys.

Carreteres rectes i sense fi. Amb poca estona, el paisatge canvia, i amb els primers revolts i túnels, veiem les muntanyes a l'horitzó. I neu, a plè juliol, als cims. Amb una hora i tres quarts ens plantem a Cavallers.

Són les 17:30. Truco al refugi perquè tinguin en compte que arribarem més tard de les set. Molt simpàtica la noia. Ens canviem, carreguem la motxilla a les espatlles, i comencem la nostra ruta. Arribats en aquest punt, em faig cacona.