Ella...ell

Ella s'estava dutxant tranquil·lament, relaxada després d'una nit sense dormir. Eren les sis del matí i l'aigua calenta recorria la seva pell bruna i suau.

Na Marina no volia sortir de la dutxa, era l'únic racó de casa seva en el que estava tota sola per poder pensar en les seves coses, cites i més. Els altres recons estaven impregnats de la "seva" presència, d'aquella persona a la que no volia recordar i que no volia tornar a veure.

Al sortir de la dutxa, la seva companya de pis, s'estava preparant l'esmorzar. Per a ella no hi havia res, desil·lusionada, es va encalentir el cafè i se'l prengué amb molta cura.

Tot estava en silenci quan, de sobte, es va obrir la porta de la entrada. Era ell, aquell home, no sabia ben bé que hi feia allà però lo desconcertant es que era allà dintre, amb elles...

Atemorida, na Marina, es va amagar. Li van venir a la ment tots els records, els cops, els blaus, ossos trencats... ERA EL SEU AGRESSOR!

L'Aina, no va fer res per impedir el pas del Guillem, va posar cara d'indiferència i se'n va anar a fer feina a uns blocs de la Diagonal.

Ell es va quedar quiet, sense moure's, amb una cara de pomes agres que na Marina recordarà tota la vida. Després de reaccionar, ella va córrer cap al balcó demanant auxili però no hi va ser a temps. El Guillem la va agafar per la cintura i la va començar a besar i a pegar alhora, amb un cop brusc la va tombar damunt el llit, amb tanta mala sort que el cap de la Marina va colpejar amb gran intensitat el caire de la tauleta de nit. Va quedar inconscient.

Guillem va pensar que era el moment perfecte d'aprofitar tot el que volia fer amb ella degut que ara no s'oposaria.

La va violar, li va robar l'ànima de ser dona, la va humiliar, deixant-la tirada al terra, despullada, indefensa...

Quan va recobrar el sentit, va veure'l assegut a la butaca, mirant la televisió, com si mai hagués desaparegut d'aquella casa. Desesperada, no va saber fer una altre cosa que plorar i plorar fins que el seu cos ja no pogués més i així deixar-se endur per la mort, però no, va pensar que s'havia d'enfrontar a ell deixant-li les coses clares.

Al recuperar totes les seves forces i ànims, es va dirigir cap al seu costat, allà és va sentir vulnerable, va començar a tremolar, tot el que havia pensat mentre plorava, li havia desaparegut del cap. No va poder articular paraula fins ben entrada la nit. Ell ni havia notat la presència de la Marina. Al començar a parlar, es sentia alliberada, les paraules li sortien de la boca sense necessitat de pensar-les, i a més va saber transmetre-li el que volia a Guillem, encara que ell va tornar a començar.

Va tornar a pegar-la, a maltractar-la i abusar d'ella (físicament i psicològicament). Al no poder ni aixecar-se, va desistir. Va quedar ajaguda a terra pensant què havia fet per merèixer-se una cosa així. Pensant, pensant, es va adormir esperant que tot allò hagués estat un mal son... ja eren les quatre de la matinada.

"Són les 12 del mig dia i encara no has fet el dinar, puta. A que esperes per fer-ho i endresar tota aquesta merda!"- així va ser com la va despertar el "seu estimat".

Ella no es podia moure, li havia trencat un braç i es moria de mal. La seva companya no havia dormit a casa aquell vespre, l'Aina l'avia abandonat, tantes coses que havien compartit... i ara l'abandonava. Se'n va adonar que en aquest assumpte no podia confiar amb ningú. Estava sola... només es tenia a ella mateixa per ajudar-se i no va poder. Desanimada va caure però, de no es sap on, va treure les forces que tenia guardades i va començar a córrer. No va ser a temps, el seu agressor, havia tancat tot en clau i no podia marxar d'allà. El telèfon estava desconnectat i el seu mòbil no hi era...

Encara estava més sola... trista... sola...

Guillem estava enfadat i ella corria un gran perill. No s'ho va pensar dues vegades i va dir que abans de morir a mans seves es mataria ella. Així ho va fer, i amb el ganivet que havia agafat feia hores, es va llevar la vida.

No totes les històries sobre agressions tenen un final tan desagradable que consisteix amb la mort de la persona agredida però n'hi ha que si i això ens ha de fer obrir els ulls i ser conscients del mal que poden arribar a patir... aquesta història es certa, amb noms canviats però certa... i es molt preocupant que al segle en el que vivim existeixin, encara, coses com aquestes... PENSEU-HI...