Cercador
El vent ha canviat
Un relat de: laiusCom les ones del mar,
acaronaves la meva ànima,
intentant que no hi quedés cap racó eixut.
Posaves color als meus somnis.
Donaves un sentit especial a la vida.
Sentia el meu cor com cridava
i no podeia donar-li cap ordre,
em semblava palpar la felicitat.
Mirar-te els ulls era tocar l'infinit,
imaginar allò inimaginable,
entendre allò desconegut.
Amb tu era capaç
de tocar el cel i les estrelles.
Buscava unes aigües lliures,
sense estar governades per cap lluna,
però per tenir-les, havia d'arribar a l'horitzó.
Ara, les ones reculen massa de pressa,
i el meu cor ha deixat de cridar.
El foc ho ha deixat tot cremat,
només queden els records fumejant.
Però miro el cel i els núvols em somriuen,
em conviden a veure altre cop les estrelles;
fins i tot em regalen gotes de pluja,
i, potser, d'aquí a un temps,
puc veure com rebroten els camps de felicitat.
El vent ha canviat;
aquest és fresc i el puc respirar,
sense por a ofegar-me,
i el puc sentir perquè és lliure.
Comentaris
-
Jo em sento així.[Ofensiu]Arbequina | 14-11-2006
M'ha agradat el poema.
Una abraçada.
Arbequina. -
Benvinguda![Ofensiu]galifar10 | 16-11-2004 | Valoració: 9
Tots ens hem sentit alguna vegada així....
M'agrada molt com expresses aquest aiguabarreig de sensacions. Els sentiments no els podem dominar i a vegades ens fan sentir malament. Busca amor i dóna amor. Només així veuràs la màgia de la vida.