El vell del desert

En un altre univers paral·lel, existia un sistema solar com el nostre i entre els seus planetes es podia veure un de color blau, que s'assemblava molt a la Terra. En ell hi vivien moltes espècies d'animals, però n'hi havia una que era molt semblant al home. Potser no del tot físicament, però amb igual nivell de civilització i de tecnologia.
En aquesta civilització ja feia molts anys que les guerres entre uns i altres havien fet que fos impossible viure en pau. No passava com a la Terra que hi han petites guerres a tot arreu, allí hi havia una guerra amb totes les de la llei i ja feia més de dos mil que durava.
El planeta estava dividit en dos bàndols, els vermells i els blaus. Els vermells defensaven la llibertat del individu en front de la societat, defensaven la família com a unitat fonamental, i com que la família anava augmentant amb el temps, defensaven els clans familiars. El planeta seria dirigit per un gran consell de clans i s'intentaria que no hi haguessin diferencies entre ells, sempre s'ajudaria a mantenir l'equilibri i la igualtat .
Els blaus defensaven la globalització del planeta, una gran societat manada per un consell d'ancians que farien que el món sempre hi hagués un equilibri. No hi haurien individus tal com pensaven el vermells, tots serien fills del planeta i tots els coneixements serien de tots.
Alguns sers tan d'un bàndol com del altre, més moderats i més oberts a noves idees havien intentat acostar postures. En el fons no eren tan llunyanes les unes de les altres, però tots els intents havien fracassat i la lluita continuava. El planeta es desgastava i el futur era incert.
Les indústries que més beneficis feien eren les que fabricaven armes, explosius, vehicles bèl·lics i armes de destrucció total, que encara no havien fet servir per por a destruir el planeta.
Semblava que tot continuaria mil anys més quan va aparèixer un dels sers més vells del planeta. Tenia cinc-cents anys i venia d'haver estat meditant tres-cents anys en el desert. Primer es va presentar al vermells i els va explicar una historia…
>>Feia uns dos-cents anys que estava en el desert meditant quina seria la solució a tanta guerra, quan vaig entrar en una meva de trànsit. Notava que el meu cos flotava, em sentia ingràvid i amb una pau que fins aquell moment encara no havia conegut. El blau del cel i la sorra del desert es van unir formant una figura i em van parlar. Semblava que cada gra de sorra fos una petita veu, i em van dir…
"Fa molt de temps que pregues perquè acabi aquesta guerra, t'hem escoltat, però no podem fer el miracle que ens demanes. En el seu lloc et donem el poder de que puguis manar a qualsevol cosa que no sigui viva"
>>Jo els va dir que amb aquell poder no podria ordenar als homes que deixessin de lluitar. La veu em va contestar… "Tens el poder del planeta, aprofita'l" Després d'això tot va tornar a la normalitat.
Una vegada va acabar el relat els va demanar, quasi ordenar, que acabessin amb aquella guerra o tindria que fer servir el seu poder. Els representants del clans se'n van riure d'ell i van fer que l'empresonessin. Mentre se'l enduien els va dir…
>>Sou un pobres d'esperit, no us importa que la vostre gent mori i el planeta es destrueixi, només voleu tenir raó i guanyar. Però us dic que ningú guanyarà si el planeta desapareix…
Amb un gest de que estava boig van ordenar que se'l emportessin d'una vegada i l'incomuniquessin. Aquelles idees no tenien de sortir d'aquella sala, podien ser contraproduents.
Aquella nit el vell va parlar amb la paret de la seva presó i li va ordenar que el deixes passar. Sense soroll la paret es va obrir i ell va sortir. Els guàrdies al veure'l van donar l'alarma i al comprovar que no els feia cas li van disparar. Ell sense immutar-se va continuar caminant i quan les bales semblava que l'anaven a tocar es van desfer com si fossin de sorra. Les parets que donaven al carrer tampoc van ser cap obstacle per ell. Els de la presó van sortir amb cotxes per empaitar-lo, però amb una mirada els camions es van quedar parats sense que els poguessin engegar. Tan sols un dels guàrdies va arribar fins a on era ell, va fer la intenció d'aturar-lo, però de sobte el terra es va desfer i va quedar atrapat al asfalt mentre el vell desapareixia pels carrerons de la ciutat.
Als pocs dies va fer una visita als blaus. Els va explicar la mateixa historia i els va dir que si deixaven les armes els ajudaria perquè el vermells no els ataquessin. La resposta va ser la mateixa que li van donar el vermells i també el van empresonar. Hi havien masses coses a perdre si la guerra s'acabava, uns i altres dirigents no volien estar-se de res, i no seria així si perdien el seu poder.
Aquella nit com l'altre vegada ell es va escapar de la presó i amb tristesa al cor va tornar al desert. Va seure, es va concentrar i va notar com el seu poder creixia dintre d'ell. Creia que sabia que tenia que fer i ho va fer.
De sobte a tot el planeta, les armes van deixar de disparar, les maquines van deixar d'anar, res funcionava ni els avions, ni els vaixells, res. Les guerres van haver de parar, tan un bàndol com l'altre no se'n sabien avenir. Semblava que sense tot allò seria la fi. Però van passar uns anys en que es van tenir que preocupar per altres coses que no pas fer la guerra i el vell va descansar.
Cent anys desprès ja havien après a fer servir als animals com a transport i com animals de càrrega, també se'n havien adonat d'altres coses. Havien creat altres armes, llances, fletxes, havien tornar a l'època medieval. Les lluites van continuar i la sang tornava a córrer. El vell va sentir una fiblada al cor i se'n va adonar que tot havia començat de nou. Es va concentrar i va tornar a sentir el seu poder créixer. Els dos bàndols van quedar bocabadats al veure que les fletxes no volaven i queien a terra al sortir del arc, les llances, les espases, els punyals i demés armes de qualsevol metall no podien ferir ja que semblava que una força sobrehumana les hagués fet molt i molt pesades. El temps de treva va durar tan sols un segle més i van aconseguir altres armes, molt menys sofisticades però que mataven igual. Havien vist que els garrots de fusta podien ser usats per matar i així va tornar a començar la guerra. Una vegada més el vell va fer servir el seu poder i no van poder usar aquelles armes.
Un segle més tard es va adonar que havien començat a lluitar de nou, però sense fer servir cap instrument, estaven lluitant fent servir el seu cos. El vell no els podia aturar no tenia poder per fer que paressin, va estar meditant casi mig segle per veure que podia fer i per fi un dia una llàgrima li va regalimar pel rostre mentre es va concentrar i va ordenar al aire que es convertís en nitrogen. Als pocs minuts tots els sers del planeta van morir asfixiats. Ell va pensar que el planeta no es mereixia el tracte que li havien donat i al fer aquest acte l'alliberava per sempre més d'aquella malaltia. També es pensava que ell moriria, però una aura el va mantenir lluny de la mor.
Van passar els segles i ell va està veien com el planeta es refeia i uns altres sers que respiraven nitrogen i s'alimentaven de l'energia del Sol progressaven ràpidament. Va poder comprovar amb alegria que s'ajudaven els uns al altres, feien que tothom estigués bé i la seva civilització va créixer i créixer fins que va arribar un dia que van anar a trobar al vell del desert i sense dir res li van donar una flor de molts colors. Ell la va agafar, la va olorar, va somriure i per fi va poder descansar convertint-se el seu cos en energia.
Epíleg: Potser sí que ens creiem el centre del Univers com els vermells o els blaus, però la Terra sense nosaltres feria el mateix o potser estaria més bé. Hem de tenir cura que no sigui la mateixa Terra la que faci servir el poder del vell del desert i es curi d'aquesta enfermetat que es diu "ser humà".