El veí

Feia temps que vivia al bloc i els veïns del meu replà encara eren un misteri per a mi. La sobrietat de les converses a l'ascensor o la cara de pòker al creuar-nos a la placeta m'inquietaven. Sempre havia volgut saber què pensaven els meus veïns de mi, així que un dia vaig decidir instal.lar-me amb ells al 2n 2a i convertir-me en el meu propi veí.
En un principi la nova família (que sempre m'havia semblat senzilla però insulsa, a jutjar pel poc soroll que que arribava al meu pis) no em va acceptar del tot. Durant les primeres setmanes vaig haver de fer un esforç força important per adaptar-me a nous costums, nous horaris i un nou entorn (tot i ser un pis idèntic al meu en quan a la distribució de les habitacions, la decoració i la distribució dels mobles feien aquell pis exessivament carregat. Durant aquest temps, doncs, vaig perdre l'ocasió d'observar i analitzar el meu veí.
En una segona etapa en la qual ja m'havia adaptat a la nova vida, vaig preparar-me de valent per començar la meva tasca. A part de les escoltes a través de la paret amb un got o les mirades per l'espiell de la porta quan sortia a comprar, vaig decidir que li faria unes visites, em deixaria caure al seu pis per poder observar-lo in situ. Primer em presentaria amb la típica excusa de la sal, llavors, per tornar-li el favor li portaria unes galetes fetes per la meva nova mare, i finalment amb més confiança ja podria autoconvidar-me a passar una estona al seu pis per conversar.
Tots els meus plans varen ser de bades perquè cada vegada que creuava el replà per fer-li una visita, ell (o jo) no hi era. Em pensava que li coneixia els horaris, però ara el veí em despistava i m'era impossible observar-lo, semblava que la meva empresa començava a fer aigües.
De fet va fracassar estrepitosament un dissabte al matí. Aquell dia em vaig llevar tard com era costum a casa dels veïns els caps de setmana. No vaig fer cas dels sorolls que feia unes hores arribaven del 2n 1a fins que no vaig lligar caps i vaig descobrir que eren els típics sorolls d'una mudança (trasllat de mobles, "precinto" desenrotllant-se frenèticament, moviment al replà, l'ascensor que treia fum...) . Vaig témer el pitjor i el camió aparcat a la placeta ho va confirmar. El meu veí es traslladava, es mudaria de pis i començaria una nova vida vés a saber on abans que jo l'hagués pogut conèixer.
Em vaig vestir ràpidament, vaig entrar al bany per arreglar-me una mica i vaig sortir del pis disparat escales avall. A la placeta, el camió ja s'havia posat en marxa i el meu veí acabava de tancar la porta. Seia al seient del copilot així que vaig haver de donar la volta per darrere el camió per poder atançar-me a la seva finestra. Va ser un segon, només un segon, però mentre el camió ja marxava vaig aixecar el braç i em vaig acomiadar silenciosament. Ell es va girar i, timidament, va imitar el meu gest amb un somriure als llavis. No el vaig tornar a veure mai més.
Vaig pujar al pis per esmorzar, la meva mare havia fet galetes.