El tresor amagat

El tresor amagat


Temps era temps, com començan tots el contes, el que avui coneixem com a Vall del Tena, era un altiplà. Al bell mig d'aquest terreny , un ric i ambiciós pagés hi tenia la masia envoltada de fructífers camps de conreu de tota mena.
Un cert dia, passejant orgullos per les seves possesións, es creuà amb una velleta mal vestida i famolenca que caminant lentament se li acostá i, temerosa, li digué: "Bon dia senyor..." Ell, altiu i seriós, ni es dignà saludar-la i a crits li preguntà què feia a casa seva. La dona, esporuguida, s´atreví a pidolar-li unes peres que habian caigut de l'arbre per massa madures dient-li que feia dos dies que no menjava. L'home, enfutismat i de mala manera les hi negà i l'amenaçà amb un bastó de colpejar-la si no marxava d'inmediat.
La velleta, amb dignitat i valentía encara s'atreví a dir-li suaument però amb fermesa:" Sàpigues, home sense sentiments, que a les teves terres hi ha enterrat un gran tresor. Quant el trobis tu no el podràs disfrutar però els altres en gaudiran per sempre més."
Encara enfutismat i renegant, el ric pagès seguí caminant sense que li deixessin de ressonar a les seves oïdes les paraules de la pidolaire. Fins i tot aquella nit no podía adormirse recordant-ho. I si fos veritat que hi ha un tresor? rumiaba avariciosament .
Al cap d'un temps seguia angoixat per la revelació i decidí que provaria a desenterrar-lo fent uns quants forats al terra per diferents indrets de la finca.
Sense adonar-s'en ja portava molts dies foradant aquí i allà i removent terres sense parar. Esdevingué una veritable obsessió i s'hi passà anys i anys amb un desfici malaltís.
Un matí radiant de Primavera, cansat de cavar i adolorit pel mal d'esquena, s'eixugà la suor del front tot alçant la vista des del forat que estava fent. Llavors s'adonà que aquell altiplà de les seves terres s'havia convertit en una vall, envoltada de muntanyes de diferents formes i colors, Dalt de tot de la carena un poble, Sant Feliu de Codines , a l'esquerra un camí entre piles de terra, recargolat i encisador, a la dreta la majestuosa cadena de muntanyes dels Singles de Bertí, ell enmig de la Vall del Tena,i girés cap on girés la vista, un paisatge meravellós.
Llavors comprengué el que li volia dir la pobre doneta pidolaire feia tants anys. Aquell era el tresor amagat!
Mig embogit corregué a amagar-se dins d'una de les moltes coves que l'egoïsme li féu construir, i s'endinsà per la més fonda i amagada que se li presentà: Sant Miquel del Fai.
Des de les hores i fins els nostres dies, de la cova brolla aigua. Diuen els entesos que són les llàgrimes del ric pagès que, eternament, lamenta la seva manca d'humanitat.
I heus aquí que el conte ja està contat.