El tren

Un relat de: XALIEN
No tinc gaire, només 50 euros, una motxilla amb roba i sobretot, ganes de desaparèixer. A les set surt un tren cap a França, suposo que agafaré aquest i a veure a on acabo.
Després de molt de temps enrajolada en una vida que em tenia quasi cohibida, he decidit marxar. No sé a on vaig ni quant de temps m´hi estaré, però el que si que sé es que ara necessito marxar d’aquelles parets que em tenien presonera de mi mateixa. Porto setze anys aguantant els crits, les llàgrimes i els insults. No crec que sempre hagués sigut així, però com a mínim el últims anys, ho han sigut. El meu cap no era capaç d’aguantar ni una sola baralla més a casa. Potser, hauria estat millor si els pares s’haguessin divorciat ja fa temps. Potser així les escridassades a casa no m’haguessin donat l’empenta que necessitava per fer el pas i marxar. L’últim any tot m’he trobat, més que mai, perduda en el mar de lletres que són els meus llibres; o en les inacabables cançons en anglès, posades a tot volum per no sentir el xivarri. He amagat tot l’escàndol de casa dins de les meves paraules escrites en les meves històries. He buscat sortida a la música o als llibres. Però tot pel tot, no ha servit de res. Al final, la millor solució de totes, era marxar.
Tot just he pujat al tren direcció qui sap a on, el trontollar de les vies, les converses, i els avisos del propi tren, ara m’envolten en un soroll, inexplicablement capaç de fer que m’esvaeixi i m’oblidi de perquè he marxat. Uns segons després passa el revisor. Li entrego el bitllet, però ell triga uns segons a agafar-lo, com si dubtes del que podria passar despès. Finalment l’agafa i després d’examinar-lo detenidament, el ratlla Mabel bolígraf i me’l torna.
El tren segueix avançant, però jo no soc capaç de decidir què faré amb la meva vida, encara. Estació rere estació, el tren es buida i s’omple, de gent que ni conec, ni vull conèixer. Però, aparentment, tots tenen una cosa en comú: tots tenen un destí final. No puc evitar pensar en què faré després. Jo no hi vull pensar, però aquell riu de persones, que pujen una rere l’altre, fan que no ho pugui evitar.
Tot passant el temps, i la gent, les parades també han passat i gairebé sense adonar-me’n, he arribat a la parada final. Agafo la motxilla i surto del tren. Només baixar, adverteixo que s’ha fet fosc i que només la lluna i les estrelles m’acompanyen i em donen un fil de llum. No se que fer, ni a on anar, ni tan sols se on soc. No trigo gaire en assabentar-me que estic a l’estació de Portbou, l’ultima parada abans de França, a dalt de tot de la península. Trigo uns segons a decidir què faré. Estic desconcertada sobre el pròxim pas del meu viatge. Llavors a la pantalla de l’estació veig que s’anuncia un tren cap al delta d’aquí a sis minuts.
Mai m’ha agradat agafar els trens nocturns, però ho trobo millor opció que dormir en un banc. Havent comprat el bitllet, sec al fred banc de l’andana. Sobtadament, apareixen uns nois amb pintes de “sap deu què” i s’asseuen al banc que hi ha dos enllà del meu. M’els miro de reüll i torno a mirar el terra i pensar en què faré demà. No puc estar-me de tren en tren, fins que em quedi sense diners, crec. Encara, que ara que ho pensava bé, potser sí que podria fer-ho, al cap i la fi, no vull marxar de casa per sempre. I si calculo deu euros per trajecte .. crec que en puc fer els suficients per estar a casa d’aquí dos dies. Suposo que en aquest temps ja trobaré a faltar, el que em va fer marxar, el suficient com per tornar.
El tren entra amb un xisclet a l’estació, suposo que el meu camí comença ara.

Comentaris

  • El trajecte[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 04-05-2016 | Valoració: 10

    La vida és tot un trajecte sense cap direcció. El teu gran relat ho reflecteix molt bé. Viatjar, anar, deixar-se anar, cap a on? qui ho sap. Viure amb els ulls oberts, amb el cap obert, descrivint, sentint. El final d'avui és avui; demà, ja en parlarem. Felicitats i una forta abraçada.

    Aleix

l´Autor

Foto de perfil de XALIEN

XALIEN

5 Relats

10 Comentaris

3960 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Tinc 18 anys, i visc a Barcelona. No se si els meus relats agradaràn a tothom ja que són d'una temàtica més aviat poc tractada. Tot i aixi, si aconsegueixo fer reflexionar ni que sigui a una persona, crec que ja hauré complert la meva petita missió. Em fa molt feliç rebre els vostres comentaris. Gracies per llegir-me!!! ❤❤