El teu cabell

He interpretat el teu somriure com una pluja que m'ha calat els ossos.

Sempre t'he acariciat els cabells amb indiferència, però avui, aquí tot sol, t'els hagués pres amb tota la dolçor de la que sóc capaç, i no n'hagués deixat cap de lliure
És ara, i només ara, quan els teus cabells són l'únic que em pot fer retornar entre les multituds.

T'he de confesar una cosa; sovint ploro els dies de pluja. M'enboiro i solsament després d'haver plogut, i això només de vegades, és quan moriria per trenar-te el cabell.

Em pregunto si les meves passejades són una manera d'escampar que et trobo a faltar. Potser un reclam, potser una sentència... és com alguna cosa fora del meu abast, alguna cosa que marxa i deixa la flaire dels seus cabells. Al sofà , en la meva roba, les meves mans n'estan plenes...

Només em consola saber, que la propera vegada els acariciaré millor.