El teu amic. Economista

El títol i la idea inicial tenien molt bona pinta, i de fet em van entusiasmar de debò, però al final no he entès massa de què anava l'article, la veritat.

Crec que hi ha una idea inicial bona, que es pot aprofitar més, això sembla, però que al final et queda un regust extrany, no sé... Com qui tasta un cafè que té algo de sucre, però una mica menys del que un voldria.

Espero que en els pròxims relats puguis afinar el teu estil. Salutacions!!

M'he divertit llegint les teves reflexions, i a més a més has incorporat aforismes interessants. Però hi ha una cosa que no entenc: no sé exactament on vols anar a parar. És important saber economia? La banca ha de formar part dels programes escolars? Els economistes són gent aprofitable?
Jo sóc dels qui reaccionen malament davant d'aquesta paraula, tot i que comprenc perfectament la seva importància. Potser perquè les pàgines d'economia dels diaris em posen de mal humor: en realitat parlen de finances i financers, que són una gent odiosa que juga a una partida de Monopoly enorme i estúpida, sense pensar mai que per a què hi hagi beneficis hi ha d'haver expolis. O com deia Rousseau: qualsevol propietat és un robatori (idea en la qual crec fermament).
Suposo que al capdavall pretenies fer-nos pensar. Llavors, doncs, ho has aconseguit.

lúcides reflexions que sovint no volem posar al bell mig dels nostres pensaments. I és que en realitat, hi ha tant poc glamour i bellesa en això dels nombres...

una abraçada!

"Tot és energia,
i a tota energia
li cal administració" ...

Sort que tu no economitzes les paraules
en administrar-les amb maestria i alegria!

Petonets de caramel ;-)

llegir "La Riquesa de les Nacions" d'Adam Smith (fins a la meitat, deixant de banda els darrers capítols mensy teòrics)
també té un enfoc força bó Piero Sraffa. La lectura de Producció de Mercaderies per Mitjà de Mercaderies, no és del tot senzilla, malgrat que és un llibre molt petit. Hi ha qui diu que Sraffa considerava immoral escriure més d'una plana al més. El llibre és de 1962, crec i va suposar el reasorgiment de l'enfoc clàssic (Smith, Ricardo i Marx) front al neoclàssic.
Piero Sraffa era del cercle de Keynes i del filòsof Wittgenstein. Va ser qui va treure de la presó els cuaderns del seu amic Gramsci.
Sobre Keynes no sabria recomanar-te cap llibre per els seguidors mñes purs són el Postkeynesians (Hi ha les publicacions gratuïtes del Levy Institute als Estats Units. Pasinetti en la seva crítica als Neoclàssics diu que en el fons Keynes entronca amb l'escola Clàssica més que amb la que aparentment professa -neoclàssica -.
Un dels seguidors més importants vius és Paul Davidson.

Mira, estava a la biblioteca intentant d'introduir les expectatives racionals i els contractes de llarga durada en un model clàssic per saber si els diners són o no neutrals... i va i he vist "El teu amic, Economista" i m'he dit: "Calla, a veure si m'ho explica".

Bé, el cas és que el relat no m'ha desagradat. Potser perquè sóc una mica del gremi he trobat la reflexió interessant i, a cops, divertida.
A la part negativa dir que és un relat difós i que hi ha força faltes d'ortografia.
Te'n diré dues de bàsiques (que no te les troba el corrector):
- La tercera persona del present del verb ser va accentuat, així: "és".
- La tercera persona del present del verb tenir va també accentuada, així: "té".
(Crec que són un bon parell de consells, doncs són molt freqüents i el corrector no les veu, aquestes faltes).

Una abraçada.

Arbequina.