EL TESTAMENT

Lleida, 25 de novembre del 1939

Amor meu,

Ja sabràs que hem perdut, que els Nacionals ens han vençut, però no t’escric pas per parlar-te de misèries. Escolta’m atentament...

Estic asseguda a la taula de la cuina amb un llum d’oli per defugir dels meus fantasmes nocturns.
Encara és de nit fora i els vidres estan plorant d’humitat. Lleida dorm.
El rellotge de la paret marca dos quarts de tres del mati i el seu dolç, monòton tic-tac em fa companyia mentre t’escric aquesta carta.

Dins d’un cendrer que tinc davant meu, s’estan amuntonant les burilles i la cendra de les meves incomptables cigarretes.
Una ampolla de vi negre presideix el vell moble de fusta, desgastat, on sopàvem cada vespre tu i jo.
M’he refugiat del fred que fa dins de casa, embolicant-me en una flassada de llana que he convertit en la meva segona pell, des de que tu has marxat…

Aquest és el meu testament vital, amb ell vull dir-te que els mots “trobar-te a faltar” son insuficients, no abracen tota l’amplada de la buidor que sento.

Com podria explicar-te que no em faig a la teva absència? Que les meves orelles ja ni recorden el so de la teva veu? Que els meus ulls s’han quedat secs i cecs de totes les llàgrimes vessades? Que els meus pits ansiegen les teves mans ? Que la meva pell s’ha quedat orfe des de que ja no toca la teva ? Que el meu pubis i les meves entranyes tenen fam dels teus dits i del teu sexe ?

Com descriure que el meu cos et necessita cada nit ? Que els meus llavis es moren de set des de que has deixa’t de besar-me’ls?... Com fer-ho?

Avui m’he vist reflectida tota nua en el mirall del vell armari del nostre dormitori i tancant els ulls he recordat la nostra passió.

Te’n recordes, amor meu?

Recorda com tremolava quan apagaves la llum i que tan sols amb la claror de la lluna els nostres cossos dibuixaven unes ombres màgiques, on dos es fonien en un sol.
Recorda però, que abans ens despullàvem a petons, que la roba anava caient lànguidament sobre el terra del nostre pis on jo, flonja i ardent, t’esperava.
Recorda que qualsevol lloc era propici als nostres jocs amorosos, que les nits eren les nostres aliades, que si no dormíem era igual, perquè ens nodríem l’un de l’altre.
Recorda que quan em besaves jo em fonia de plaer. El cap em donava voltes… Com en sàvies de fer-me esperar.
Recorda que em tapaves els ulls amb un drap de cuina i que plantada on fos esperava el primer contacte, el cor desembocat.
Recorda que de vegades et sentia tan a prop meu que la meva pell es moria de ganes de poder empresonar-te, però recorda també que tu, juganer, m’enganyaves amb les teves mans i que els teus llavis anaven a caure on menys m’ho esperava.
Recorda que quan ja m’estava fonent de plaer, en un segament de cames i genolls, quan tot el meu jo et desitjava àvidament, fent-me volar com una ploma al vent, em portaves on tu volies i recorda que les meves dents i les meves ungles deixaven fràgils escultures sobre la teva pell…

Recorda sempre això...

... Estic massa malalta per venir a visitar-te a la presó, crec que ara ja no podré fer-ho. Sembla que els meus pulmons ja no volen respirar més. L’escassetat d’aliments i les meves cigarretes, juntament amb el fred que passo totes les nits pels carrers del barri antic, venent-me per quatre rals s’estan, ells també, cobrant de la peça.

Amor meu, no et rendeixis mai, jo me’n vaig primer però allà on vagi t’aniré obrint el pas cap a la llibertat.
Els meus ulls ja no ho veuran, però m’has de prometre que la nostra Terra, la nostra Catalunya, algun dia serà lliure.

Adéu-siau amor, segueix estimant, segueix vivint per mi, pels dos… Segueix gaudint de l’amor i de la llibertat.

Mercè.