el tacte adhesiu

Et trobes nua. I nua, somies que et vesteixen de llum i de fulles precipitades que reneixen al tacte adhesiu de la teva pell. Així, tu ja no ets gris i la teva nova cuirassa d'alé terrós transmuta en verda. I verda, seduïx la llum. Seduïx la llum, i els arbres, i aquells petits fruits encarnats dels que s'alimenten les aus. El bosc oníric t'acarona. L'herba et condecora faquir de peus de porcellana, cinta transportadora entre el cel i l'hivern. Mires, alleujada, el teu aspecte en el mirall d'una gota suïcida. Cau. I tu caus amb ella, conduint-la, amb les mans, cap a les teves fronteres. Així germineu, juntes, tu i ella, en un ball de rosada que t'hidrata i reconforta. És tal el plaer de la resurrecció que tanques els ulls. I a l'obrir-los, et trobes nua. Sobre el coixí, el tatuatge d'un deixant d'humitat corrobora els teus dolços presagis.