Aquesta pena

Un relat de: fotas

Diuen que els boscos es poblen amb les ànimes dels que no han perdonat. I que els cors extraviats roden cap al penya-segat per a despenyar-se per ell. Diuen que el fred s'instal·la entre els ossos de qui mai va col·lapsar davant una mirada. De qui mai va morir, si més no una vegada, per un amor. Diuen que el temps és més elàstic en companyia, i que les abraçades no correspostes passegen impenitents entre les ombres de l'aeroport. Diuen que la por neix en les aigües tèrboles de la incomprensió, incubada pels dubtes i criada en la solitud. I que tu i jo som tan volàtils que podríem desaparèixer, evaporant-nos, en qualsevol instant. Diuen que els dies difereixen uns d'uns altres en la mesura en la qual sapiguem dotar-los de significat. Diuen que de vegades desapareixem, estant presents, per a viatjar a altres vides que tinguin una mica més que oferir-nos. Que no deixem de buscar-les, de nit i de dia, pels racons despoblats dels nostres mons interns. Diuen que una paraula pot treure'ns de qualsevol profunda letargia, i que un sol somriure és capaç d'il·luminar-nos el camí. Diuen que la il·lusió és el nostre millor escut. I que al perdre-la, minvem i ens tornem vulnerables davant qualsevol estímul. Diuen que, llavors, és senzill derrocar-nos. Per això afirmen que devem alimentar la il·lusió, amb bocanadas de desig i alguns glops de bogeria. Diuen que és possible perdre el sentiment, l'estima, l'ambició i l'esperança. I així, existir sense existir. I ser sense ser. Sent només una part, no partícip, d'un absurd i invariable decorat. Diuen que al caure ens encotona la garantia de poder remuntar el vol. Que aquesta possibilitat es manté intacta i latent dintre de nosaltres. Però diuen també que no tots sabem usar-la. O que alguns, simplement, es cansen d'aixecar-se per a tornar a caure. Així arriba l'abandó. La rendició. La fi d'aquest forcejament que ens lliga a la vida. Diuen que no és recomanable qüestionar-nos-ho tot. Doncs en la falta d'explicacions ens ataca la pena. La pena estructural dels que busquen un sentit. La pena bruta i aferradissa de la insalvable fragilitat. Aquesta pena. La que entra i surt, la que fa i desfà com li ve de gust.
Diuen que, en general, les coses són més senzilles. Però costa massa adonar-se.

Comentaris

  • quetzcoatl | 22-11-2005

    és clar, he llegit el poema abans que aquest relat, que és quasi una declaració de principis.

    Ja s'untuïa en el poema una visió una mica existencialista però gens fosca, més aviat plena no de respostes, però sí de llum.

    Boniques reflexions...

    m

l´Autor

Foto de perfil de fotas

fotas

13 Relats

18 Comentaris

13120 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Nascut a Palma de Mallorca en el primer any de democràcia, va cursar Ciències de la Informació a Madrid. Sense ganes de començar la roda, es va llicenciar després en Publicitat i Relacions Públiques. Avui treballa de creatiu en una agència de publicitat de la capital Balear.