El superior als altres

En Narcís fa tres dies que sap que és millor que els altres perquè ho llegeix al seu informe psicològic.

La sensació de felicitat que sent des d'aquest moment històric és molt agradable. Decideix que ha de canviar la seva actitud i estar a l'alçada de si mateix per a no malaguanyar-se.

En molt pocs dies aprèn a dominar el seu potencial i supera en un tres i no rés als altres humans superiors, fins hi tot als que ja feia temps que estaven acostumats a ser-ho. L'exemple més demolidor és que aconsegueix caure bé a tothom. I aquí parlem d'un terreny en el qual els altres superiors rellisquen a base de bé: Superioritat i popularitat, dos termes incompatibles abans de l'arribada del nou Narcís.

Fins ara tot era adorar als mediocres -els mediocres fan sentir bé perquè són com jo, com tu i com el veí de sota- però en Narcís fa que la gent se senti superior, sense ser-ho. És emocionant veure com tothom li ho agraeix.

Aquest dijous és per a en Narcís el seu dia triomfant per excel·lència.

Dona un consell a la venedora de diaris -aquella tan estreta de mires- i li obre la ment d'una manera que gairebé li fa mal a la massa cranial anquilosada. Tres carrers més enllà, ajuda a uns joves que estaven políticament equivocats a trobar la veritat política absoluta, només amb quatre comentaris. De fet, passen moltes coses més però com que són de caràcter menor no les enumerarem per a no avorrir.

En arribar a l'oficina tot passa del blanc i negre al technicolor, com si fos un anunci de detergent, perquè és aquí a on el seu virtuosisme superior fa estralls: ajuda als necessitats, distreu als deprimits, estova el cor als freds i encoratja als acovardits.

En acabar la seva jornada laboral, en Narcís deixa darrera seu un rastre d'admiració, agraïment i simpatia i ningú -de debò, ningú!- no li té mania ni li sent enveja o llàstima.

De nit, en Narcís arriba al carrer a on hi ha casa seva, tot extenuat.

Un ignorant -un individu d'aquells que no sap distingir una obra d'art d'un grafitti i que tan aviat es pixen damunt de la Gioconda com ho podrien fer damunt del cap el seu pare -, li salta al damunt i li clava un punyal per l'esquena.

El divendres al matí, tothom es fa creus de la barbaritat i lamenten, fins a dir prou, que hi hagi gent tan malalta que mati el bo i millor de la societat.

El dia de l'enterro tothom porta barret d'ala ampla. El sol ve de manera que l'ombra fa que no es vegi la mirada de ningú. Una vegada el fèretre queda rera el nitxol segellat per sempre, s'il·lumina un somriure en el rostre sense ulls del primer assistent, començant per l'esquerra. Els somriures van caient d'esquerra a dreta, com una fila de peces de domino.

Però no havíem quedat en qui ningú l'odiava?