EL SOPAR

De cop, em van vindre tots els records d’aquella nit: A la matinada havíem matat el porc. Dones i hòmens s’havien dedicat tot el dia a fer el mondongo.
Recordo que per als xiquets era el dia més especial de l’any, ens ajuntàvem tots els cosins i corríem i jugàvem tot el dia per la casa… Però, mai més ens vam tornar a ajuntar tots.
A l’hora de sopar, ma mare es va quedar com una estàtua al marc de la porta amb les tallades i la farcimenta :
-Què et passa, dona ?-Va preguntar mon pare.
-Som tretze a la taula, això dona molt mala sort, fa anys va vindre una desgràcia al Mas de Galí.
Mon pare, colorat com un perdigot després de tot el dia bevent i menjant, se’n va enriure.
-Què dius, sompa? Si tant et preocupa, posa’m una altra ració a mi, i ja en serem catorze.
Mons tios van riure i no es va parlar més del tema, però l’esperit de festa va desaparèixer.
A punta de dia, ma mare va anar a vore a mon germà al bres. Encara m'esgarrifo quan recordo el crit de desesperació i els plors.
Mort súbita va dir el metge que es deia.
Mon pare pareixia un sonàmbul el dia de l’enterro.
Porta deu anys internat al psiquiàtric i vint-i-tres anys sense articular paraula.
-Que m’has escoltat?- Em va preguntar la infermera.
-Perdona, què deies?
-Que si ton pare és mut de naixement o li va passar alguna cosa de gran.
Una llàgrima se’m va escapar sense poder respondre.