El sopar

Avui celebrem el sopar de Nadal. La meva família i jo, asseguts al voltant de la taula, ens anem observant, mirades que es creuen i parlen de soledat, ràbia, indiferència i plaer. Semblem un quadre pintat de colors barrejats, colors que amaguen, d'altres més foscos.
La mare fa el possible per amagar la tremolor de les seves mans sota la taula. Fa temps que sé que la seva companya de sol·licitud és una ampolla de vi. El pare es pensa que ningú sap que la ràbia que mostra és per culpa del meu germà Pere. Sap que aquest no estimarà mai una dona. En Pere, intenta dissimular amb indiferència els seus desitjos. La Maria, la meva germana gran, intercanvia rialles falses amb el seu marit. Sé des de fa temps que té un amor amagat.
Mentre contemplo al meu marit jugar amb la Cristina, la filla de la meva germana, una preciositat de quatre anys, penso que tinc molta sort. Una sort immensa, ja que jo no he de suportar el pes que tots ells tenen amb els seus secrets.
Estic absorta en aquests pensaments quan la Maria em diu que és el moment dels regals. M'aixeco per anar a buscar el de la Cristina, crec recordar que el meu marit l'ha deixat a l'habitació. Aquest any li regalem un petita polsera d'or.
Em poso una mica nerviosa, no trobo la caixeta de la polsera. Ah! Ara recordo que potser la té el meu marit a la butxaca de la seva jaqueta. Remeno. Sí, aquí està! Veig també un sobre de colors. Ric. El meu marit li ha fet una felicitació a la petita Cristina, però estranyament va adreçat a la Maria. Obro la postal i llegeixo:
“Feliç Nadal. Dona-li molts petons a la meva filla”.