El silenci

L'edifici és modernista, de cinc o sis plantes amb balcons inspirats i de diferents mides, culminat amb la glorieta característica i identificativa, necessitada de rehabilitació.
Hi accedim per una entrada asèptica i ens introduïm a l'ascensor que ens condueix a les diverses plantes de llargs passadissos amb portes a banda i banda.
Arribem al tercer pis i l'olor inevitable de geriàtric és la primera a despertar-nos els sentits i a fer-nos conscients del lloc en què ens trobem.
La Maria, com sempre, cal anar a cercar-la pels passadissos o a l'interior d'alguna de les cambres que comparteixen quatre o sis malaltes. Ella s'hi passeja amunt i avall visitant les companyes i això ha obligat les infermeres a posar-li un cartell penjat a l'esquena que indica la sala que li correspon i el número del llit. Des que es lleva fins que va a jóc el seu caminar incansable la porta als peus del llit de les altres malaltes, quasi totes impedides, s'hi asseu i les mira en silenci, perquè la Maria mai no parla, només camina, camina i observa.
Quasi sempre és contemplada amb enveja pels familiars que van a visitar les seves malaltes i les troben immòbils o fins i tot inconscients connectades a la vida per sondes i alimentacions artificials.
Ja he dit que la Maria no parla. Tampoc no ho fa quan molt de tant en tant va a veure-la el seu fill. Escolta les seves paraules, les seves raons per no poder endur-se-la a casa seva, les seves feines, preocupacions, problemes... Ella se'l mira i el veu petit, petit, assegut a la trona rient a mitges dents amb aquells ulls de cel i cobert amb la flassada de ganxet de l'àvia. Sempre n'ha estat orgullosa.
Ara, però, des que va ingressar-hi la Isabel, es troba més acompanyada perquè sempre hi és el marit. La Isabel, a més de patir una malaltia irreversible, es va trencar el fèmur. Es troba molt dèbil, tremolenca, a causa de l'agressivitat del tractament a què està sotmesa.
Un bon dia la filla de la Isabel, cansada de no poder fer res per la mare, parla amb els metges perquè vol emportar-se-la a casa seva i finalment, després de diverses entrevistes i valoracions sobre el seu estat, ho aconsegueix.
Quan estan a punt de marxar arriba el fill de la Maria, pregunta com és que se'n van i els aconsella que mirin molt bé què fan, perquè després ja no tornaran a admetre-la. Sembla voler fer-los un favor, assessorant-los. Tot seguit comença a detallar els inconvenients i les mil i una gestions que li va costar aconseguir que es quedessin la seva mare.
Inesperadament la Maria comença a plorar silenciosament, el fill no ho comprèn i li retreu.
Totes dues malaltes es besen emocionades.
La Maria diu a la Isabel:
-Cura't aviat perquè puguem anar a passejar plegades.
La Isabel li somriu des de la cadira de rodes i desapareix passadís enllà.