El silenci dels anells

Maleeixo la meva existència.
Sento rancúnia cap a la vida que m'ha allunyat de tu, sense el nostre consentiment.
Mai vaig saber cóm dir-te que, l'únic temps que volia viure era al teu costat.
Aquí ja no sento el brisall, ni l'aspresa de l'argila.
Tot es va aturar, just quan vaig aclucar els ulls.
Volia dir-te que rabiava cada nit que dormia separada de tu, no veure junts la lluna, ni perdre'm en els teus braços.
Tan efímers com la visita d'un cometa.
Vaig odiar-te tant! per no veure que jo era la suma de totes les altres.
Res tenia sentit, si no era a teva veu al auriular, o la teva mà apretant la meva.
Volia dir-te del teu alè alçant-me el serrell, i en silenci.
Asseguts, ajeguts, rient o escoltant la radio del cotxe.
Per mi la vida eren aquells minuts, hores, segons.
Nosaltres no duiem anells, eren argolles callades que et van podrint l'ànima.