El senyor Vicenç. Versió antiga

El senyor Vicenç es lleva cada matí a les sis en punt. El primer que fa és afaitar-se: passa i torna a passar la maquineta fins que aconsegueix un rasurat totalment pulcre. El senyor Vicenç no suporta la manca d’higiene ni la deixadesa. Després es dutxa: aigua tèbia per començar i una bona esbandida amb aigua fresca per acabar; el millor per espavilar-se, diu sempre el senyor Vicenç. Tot seguit es prepara un cafè i unes torrades i mentre esmorza escolta les notícies de la ràdio. En acabar pren la medicació, la pastilleta rosa del matí. El senyor Vicenç té la vida meticulosament organitzada, cada dia i cada hora del dia planificada amb antelació. Els diumenges, per exemple, planxa set camises i les fica a l’armari, una per a cada dia de la setmana, roba blanca també per a cada dia, pantalons cada dos dies. I les sabates meticulosament enllustrades que en això és molt maniàtic. Li ve de caràcter ser meticulós i endreçat, però a més ell s’hi aplica, s’esforça en portar-ho a l’extrem perquè necessita tenir un marc de referència, alguna cosa que el permeti controlar-se i no esbarriar-se en els sentiments o els impulsos.

I se’n va cap a la feina. Però abans de sortir es contempla al mirall del rebedor i comprova el nus de la corbata. “Un senyor es nota perquè sempre porta el nus de la corbata impecable”, repetia un cop i un altre la seva mare, al cel sia.

El senyor Vicenç surt de casa aviat, massa en realitat per a l’hora que ha d’entrar a treballar però així s’estalvia els embussos i la gernació de nens i nenes que van a l’escola i per això sempre és el primer d'arribar a la feina. Aparentment el senyor Vicenç gaudeix del silenci i de la quietud de l’empresa buida, només el destorba un moment el vigilant nocturn que ja plega i passa a saludar-lo, agraït de poder sortir uns minuts abans. En aquest temps de tranquil·litat el senyor Vicenç escriu, amb una cal·ligrafia antiquada de lletra inclinada, regular i precisa, una llista amb les tasques previstes per al dia.

Durant tot el matí el senyor Vicenç treballa metòdic i concentrat. Els tres empleats que estan sota les seves ordres saben que els hi estarà a sobre, que els supervisarà i que els indicarà qualsevol petit error o omissió que cometin. El senyor Vicenç mai s’enfada amb els seus subalterns però mai no passa res per alt. El senyor Vicenç porta molt de temps a l’empresa i coneix l’ofici millor que ningú. Els primers anys era el Vicentet, després en Vicenç i ja de fa temps que és el senyor Vicenç. A l’empresa ja no queda ningú que recordi quan l’anomenaven Vicentet.

El senyor Vicenç no participa en xerrameques ni xafarderies, assegura que ja té prou feina com per entretenir-se en bajanades. Quan és l’aniversari d’un company veu una copa de cava a la seva salut i menja alguna cosa del convit, després se’n va excusant-se per alguna tasca urgent. El senyor Vicenç parla poc d’afers que no tinguin a veure amb la feina: una mica de futbol quan el dia abans s’ha jugat un partit important, del temps per assegurar “que està boig” i de política per dir que “tots són iguals”. A l’empresa el senyor Vicenç s’encarrega de comprar la loteria de Nadal i de fer les participacions.

Cada migdia dina al mateix restaurant familiar on porta un diari que llegeix entre plat i plat. El dijous sempre demana paella i els divendres de guardar bacallà.
El senyor Vicenç plega tard, sempre sembla que hi hagi alguna tasca d'última hora per enllestir.

Un parell de cops per setmana en sortir de la feina i fa la compra. La resta de dies camina a bon pas durant mitja horeta, com li ha recomanat per a la pressió el metge. Quan arriba a casa s’entreté una estona amb les seves col·leccions, el senyor Vicenç és col·leccionista de tota la vida. En té unes quantes i li agrada ordenar-les i contemplar amb delectança les peces més valuoses. Després endreça, treu la pols i cuina alguna cosa senzilla. Mentre sopa, ja tard, mira una estona la televisió encara que mai fan res que li interessi.

Després toca la medicació. Sovint, mentre pren la pastilleta rosa del vespre es pregunta si li cal, si en podria prescindir. L’especialista, tot i que només coneix una part del seu problema, la part més fàcil d’explicar, la que té a veure amb somnis i fantasies, sempre li diu que ha de continuar, que no la deixi de cap manera. Ell dubta, sap que el que a vegades ha passat no ha de tornar a passar, que no pot tornar a passar, però voldria alliberar-se de l'esclavitud dels fàrmacs que tot sovint l'enterboleixen la ment i el fan sentir com si no fos ell mateix. Dubta, doncs, però sempre se l’acaba prenent perquè fins i tot amb les pastilles sap que els vespres pateix, que la imaginació se li desboca, que el neguit l’atabala i que l’obsessió, la maleïda obsessió, el domina.

Després de la medicació torna a entretenir-se una estona amb les col·leccions: la de segells o la de nines de porcellana però el temps fins que se'n va a dormir se li fa llarg, molt llarg, ple de sensacions prohibides, de records anguniosos i excitants, i d’un profund i fosc desig. A les onze en punt el senyor Vicenç es fica al llit i només ajeure’s ja sap si podrà dormir o no. Tan bon punt s’adona que serà una nit dolenta, que li costarà d’agafar el son, es pren la pastilla blava per dormir, una dosi doble si se sent molt inquiet. Però encara li queda, al senyor Vicenç, un quart llarg abans no li faci efecte. Un temps on es barregen i es confonen la realitat dels records i la irrealitat de les fantasies i dels somnis: cambres fosques de països exòtics, nines trencades i tacades de sang llençades a la vora d’una bruta carretera, els crits i els plors d’aquella nena de fa vint anys o l’esgarip d’aquella altra mentre l’escanyava ara en farà cinc. Passen els minuts, el cap se li emboira i finalment li arriba, alliberador, el son, gairebé la inconsciència farmacològica, al senyor Vicenç.