El secret de Zèfir. (Secrets)

El sotragueig del tren m'acompanya de continu mentre deixo enrere la xardor de Bucarest i faig proa a la frescor del nord. Enllà dels vidres, les agulles escarpades, mig vestides de boscúria, s'esvaeixen rere les llenques d'una boira feixuga com fum d'encens.
Al final del vagó, quatre joves canten estrafolàriament; i em fan saber, amb el seu xivarri, que no sóc l'únic català que visita els Càrpats.
La llarga eruga es detura en una estació sorgida del no res. Rere l'edifici, l'espessor i les muntanyes. Puja una nena bruna, amb un vestit de colors bigarrats i llustrins d'argent, llarg fins als peus. El tren reprèn la marxa.
Els joves miren la nena; li xiulen, li fan burles...
-Gitaneta...!
-Tira'ns les cartes...!
I riuen.
La nena empal·lideix.
-Li fem un "calvo"?
-Sí...!

Aleshores intervinc.
-Em sembla que l'esteu molestant. -els dic.
Em miren bocabadats.

Retorno al meu seient; la nena se m'atansa.
Somriu, i em regala una ampolla de fusta amb tot de formes gravades, que representen divinitats antigues. Hi distingeixo Zèfir, el vent de l'oest que porta l'aigua de la vida...
Sostinc el regal; l'agito i percebo un líquid a l'endins.
-Apa viata...! -em diu la nena.

L'endemà, al castell de Bran, retrobo els joves. Un d'ells s'enfila en un merlet. El guarda de seguretat l'escridassa. El noi, del mateix ensurt, cau al buit.
Tots correm, escales avall, amb el cor desbocat. Dessota la paret, jeu el cos del jove, esventrat i sense vida. Llavors, sense motiu, se m'acut d'abocar el líquid de l'ampolla de la nena damunt del cadàver. Les ferides es tanquen, la sang s'esborra, els cos es convulsa... el noi reviu.
Mitja hora després, contemplo un immens quadre al saló principal del castell; la imatge d'un poblat zíngar: gent cantant al voltant d'una foguera, sota els estels. I allà, plasmada a la pintura, enmig de tota aquella festa, hi descobreixo la nena del tren que em mira i somriu amb l'ampolla de fusta a les mans.