El rellotger de Creixells (Capítol II)

Havia sentit tantes vegades els han trobat. Havia repetit tantes vegades els han trobat. Per ell mateix. Pels altres. Pel silenci de la nit quan es desvetllava a les palpentes, buscant en va el cos tebi de la Marta entre els llençols gelats.

- Els han trobat... - ara deia en un murmuri baix

Ho havia repetit i s'havia alçat d'un rampell. Un matí de març. Acabava d'escurar la cort dels porcs i, sense esma, es rentava les mans. Els dits remullats en l'aigua de la galleda, no sabia quanta estona. Per treure's la ferum de sobre, es deia. De mica en mica, s'anaven desprenent les palles, una rera l'altra. I ell, en Siset, l'alcalde de Guses, no podia fer res més que fixar la mirada en els bocins de merda que anaven surant. De manera totalment inconscient, anava enfonsant el cap. I se sentia miserable.

- Noi, aquesta vegada sí que els han ben enxampat, els malparits!

El so d'en braç d'en Menut tustant-li l'esquena. Les mans encara xopes. El cor bategant fort com un beneit. Se sentia el cap pesant i el ventre buit, com si tot l'esmorzar li hagués pujat de sobte molt amunt. I alçant aquells ulls blaus carregats d'arrugues que la Marta tant havia amanyagat, es va mirar en Menut de fit a fit.

- Què dius?
- Aquesta vegada, sí, Siset. Dos captaires. Els han trobat al bosc carregats de quartos.

Els quartos. Com li brillaven els ulls, al sastre, quan parlava del calé. Tenia les galtes enceses i el posat altiu. Com més se'l mirava, més fàstic sentia... Acluclo els ulls i me l'imagino refet, esplaiant-se en la magnífica visió de recuperar el que li havien robat... Acluclo els ulls i al seu costat, hi veig l'alcalde... Sense dir res. Tot sol. Se li'n fotia a n'ell, dels quartos!... El que volia era la Marta. Poder-li agafar la mà i pessigar-li la galta. Fer-li un petó a la piga de l'espatlla... Amb recança, va apartar els ulls d'aquella bola de greix que s'anava inflant de tant cofoia. Ningú no l'entenia. No el podrien entendre mai... Als altres, els havien manllevat calés. A ell, la dona.

- Calma, Siset. Ho pagaran car, aquests bandolers.

Amb els ulls tancats me'n vaig altra vegada cap al cafè. El fum és més espès i no se senten caure cartes. A la paret, el tic tac del rellotge que no es cansa. Com el de casa d'en Siset.

- Alcalde, un bon rellotge
- Eh què sí? Feia una mica el boig, però el rellotger de Creixells me'l va deixar nou de trinca. Just abans de...

L'agutzil abaixa el cap. Ajunta les mans peludes cap al ventre.

- Mireu, us ho diré ben clar. Aquells pidolaires.... venien de lluny, de Barcelona. Portaven joies.... De fet, els havien robat de dues joieries... del Passeig de Gràcia.

Un tic tac que es converteix en un clooong clooong en arribar a les quatre es fa més llarg del compte. Massa llarg. A l'agutzil li suen les mans i els ulls de l'alcalde es fan més foscos. Voldria fondre's, però no pot.

- Què vols dir, que no són els que d'una ganivetada em van esventrar la Marta?

Diumenge. El café. Un altre cop. Torno a aclucar els ull i el veig assegut amb el cap cot. Els records i les vivències del present, encara incertes, es fonen. Sent el rellotge. I les veus de l'agutzil, d'en Menut... i de la Marta... de la filla d'en Pitu alt que acaba de dir davant de tothom que aquesta vegada sí. Que els penjaran demà. A qui, penjaran?. A uns altres pidolaries?.

- Els han trobat... - es repeteix

Se sent cansat. Com aquell matí en què en Menut el va trobar amb el cap enfonsat a l'aigüera, mira cap avall. No es pot aïllar del tot i, com sempre, percep la pudor dels cossos i el tabac. I endevina tots els ulls fixats en un sol punt. Que és ell.