El relat de nostra vida,,

Eixíem només un o dos anys de saviesa,
ens coneguérem, bonica flor d'infantesa,
setembre, pel teu càlid somriure glaçat,
i la nostre amistat a la fi ha començat.

Amb guix invisible i paraules ben amables,
se m'omplen els records d'èpoques ja passades,
únicament úniques
i inoblidablement inoblidables...

Començaren així memòries compartides,
sempre per aquells daltabaixos precedides.
de l'amor a la indiferència: un sol pas,
un risc que cal córrer si enamorat estàs...

Ara, noia de què fuges?
Què es això que mai no trobes?
Et desfàs rere el vidre cristal·lí,
esperant el que regali Destí.

Vola amb les ales de paper,
que creà ton amic aquí essent,
i surt, i surt a volar,
crida que nostre amistat,
no ha fet més que començar.

I per sempre vull dir-te,
que seràs TU molt més que jo...!