El rei i les rialles

Fa molts i molts anys, en un pais llunyà, més enllà de mars i molt per sobre de moltes muntanyes hi regnava el rei més poderós que havia vist mai la terra. A una paraula seva s'edificaven palaus d'or grans com ciutats, es movien els rius i es picaven muntanyes senceres per poder esolpir el seu bust i fer que així tothom el veies desde qualsevol racó del regne.

Tan gran era el seu poder i la seva fortuna que cap dels paisos veins va gossar mai enfrontar-se en una guerra. Així el rei va anar ampliant les fronteres segons els seus capriciosos criteris.

Els millors artiste el pintaven i escolpien sense parar, alimentant l'egolatria del monarca. Els millors poetes narraven les seves gestes i les millors veus les cantaven una vegada rera d'una altra. Tot era seu, dones, homes i terres.

I així, dins d'aquesta creixent vida com a llegenda van anar passant els anys del seu regnat. Els seus cabells, poc a poc, es van tornar blancs i la seva ferma pell es va anar plenant d'arrugues, com si es tractès de l'escorça d'una vella olivera.

El rei necessitava un succesor, així que va fer que totes les dones nobles del regne anessin a un dels seus palaus per contemplar-les bé i escollir-ne la que li va semblar més maca. Amb l'escollida va engendrar un nen maco com la seva mare, i que de ben segur seria tant important com el seu pare.

Vet aquí, que per celebrar el naixement del petit el rei organitzà una gran desfilada per donar-se així un bany de multituds i fer ostentació de les seves riqueses davant de nobles i vassalls. De les fronteres més inhòspites del seu regne feu venir animals desconeguts i exòtics per als ciutadans del pais: elefants, camells, tigres... Desfilaren també més de mil cavallers i uns altres soldats a peu.

Enmig de tanta pompa el monarca, muntat a sobre de l'elefant més gran, del que tenia els més temibles ullals, el rei llançava monedes a banda i banda, veient com la gent es barallava per agafar-ne alguna tot mirant-lo a ell com amb gratitud.

Però de cop i volta, enmig de la gentada el rei pogué veure una petita nena, pobre de solemnitat, que embadalida amb l'elefant tenia un gest estrany a la cara, un gest que ell no havia vist mai en cap dels seus feliços vassalls, ni a la cara de la seva privilegiada dona o del seu fill. El monarca mirà a la nena uns segons abans que aquesta desaparegués entre la munió de gent, i llavors va ordenar que la busquessin i que se la portessin.

La guardia personal del monarca va sortir entre la gent, que desesperada buscava alguna moneda que hagués caigut a terra a empentes i buscà durant molta estona a la petita, però va semblar talment com si se l'hagués empassat la terra, no hi havia rastre.

Tota aquella nit i les següents el rei no va poder dormir. No es podia treure del cap de l'expressió de la nena. Què era allò?

Mentrestant la Guardia Reial no va deixar de buscar. Van regirar mar i cel sense tindre ni un sol rastre de la petita. Així, un dia, quan el rei ja s'havia donat per vençut va treure el cap per la finestra per veure els seus elefants. Esperant-lo i allà abaix, a la porta del palau hi havia la petita, mirant-se els elefants i amb la mateixa expressió a la cara.

El monarca en persona va correr escales abaix com si se l'endugués el vent fins a la porta del palau. I en aquella ocasió hi va poder trobar la nena, encara mirant els elefants. Llavors, el rei, li agafà la cara sense cap delicadessa amb la seva mà dreta i li preguntà.

-Què és això?
-La meva boca -digué la petita.
-No! Qué és això? Per què ensenyes les dents i encongeixes els ulls? Per què se't marquen aquests foradets a totes dues galtes?
-Només estic rient.
El rei intentà imitar aquell gest de la nena, però només va aconseguir fer ridicules ganyotes. Així doncs li demanà a la nena, suplicant, que li ensenyés a riure. I l'únic que va poder fer la petita fou esclatar a riure com no ho havia fet mai. Riure mentre als seus peus l'amo i senyor de tot el que coneixia i segurament coneixeria mai suplicava.