Cartografia del que queda

Cartografia del que queda
Som el que queda quan tot ha fugit.

---

I. Allò que el temps no s’endú

No sabia que viure era oblidar,
deixar els noms caure sense retorn,
com claus gastades dins d’un vell armari
que ja no guarda cap forma ni torn.



He perdut carrers sencers en la memòria,
portes que un dia em deien “ets aquí”,
i aquella veu, tan fràgil i notòria,
que em feia el món més fàcil de compartir.



Tot es desfà amb una calma callada,
sense cap pressa, sense cap crit,
com si el temps, amb mà pausada,
fes més profunda la ferida al pit.



Però hi ha coses que mai no declinen: una olor antiga, una llum a la tarda,
gestos petits que encara caminen
quan tot el que érem sembla que es guarda.

---

II. Geografia de la ferida

El temps no passa: ens creua i ens travessa,
ens deixa marques fondes sense veu,
i en cada esquerda lenta s’hi adreça
un record mut que encara és ben teu.



Sota la pell hi ha un mapa que s’ordena,
fet de cicatrius i de camí,
cada ferida és també una cadena
que ens lliga al lloc d’on no podem fugir.

---

III. La casa dels noms absents

Hi ha noms que pesen com pedra mullada,
que en dir-los tornen a fer-nos tremolar,
com si la vida, de cop aturada,
recordés tot allò que va marxar.



Però tots respiren dins nostre, amagats,
com veus que esperen un gest per tornar,
som una casa de noms deshabitats
que ningú gosa ja pronunciar.

---

IV. L’art de no fugir

Ens van ensenyar a fugir del vertigen,
a no mirar quan el món es desfà,
a protegir-nos del buit i l’origen
de tot allò que ens podria trencar.



Però ningú ens va ensenyar la permanència, l’art de quedar-se quan tot és dolor,
de sostenir amb humil resistència
el pes callat d’un instant sense flor.

---

V. La forma del que resta

Potser només la manera de viure,
el gest senzill de no fer malbé,
la forma clara, valenta i lliure,
de dir un nom com si fos l’últim bé.



I potser al final serem només això:
una petita alteració en la llum,
un gest brevíssim que, sense fer soroll,
ha fet del món un lloc menys comú.

---

VI. El mapa incomplet

M’he après a llegir com un mapa antic,
ple de silencis, d’errors i d’oblit,
amb camins trencats i un nord imprecís
que no sempre sap on ha de fer nit.

---

VII. Allò que insisteix

Contra tot pronòstic, alguna cosa resisteix,
una llum petita que mai no s’apaga,
un fil invisible que sempre persisteix
quan tot dins nostre sembla que s’amaga.



Continuem, i això ja és molt,
en aquest fràgil i immens camí,
on cada pas, encara que sol,
és una forma de dir que som aquí.

---

Tot el que no vam dir encara ens fa camí,
com una veu callada que no vol morir.




Montserrat Nin Duran