El psicòpata

Era fàcil, era convenient. Allà hi eren. La parella, dues noies. El psicòpata ho tenia clar. Dues nenes. També ho tenia clar. S'han de tenir les coses clares. El psicòpata les en tenia. Però no volia actuar encara, només pensar en la possibilitat. Només en la calma, la tranquil·litat d'encertar, de no ser descobert. Era un moment per a la reflexió, necessitava, li calia, un esplai, d'alguna mena, alguna mena de sang, quelcom que empassar-se. La seva set era gran, el desconcert regnava, al seu voltant, el món no tenia sentit sense la mort.

I ell n'era agent. Instigador. Castigador. Les seves víctimes havien de ser-ho per tal de poder-les acceptar. No podia tolerar la feminitat, tampoc la masculinitat. No tenia preferències en aquest sentit. Ell era qui comandava la seva vida, i qui l'abocava a un final proper i catastròfic. Allà hi eren les dues noies. Amb els seus somriures, la seva despreocupació, l'agressivitat intrínseca de la seva existència. Ell era l'agent alliberador, el que havia de carregar les consciències amb energies noves, el que havia de fer grans demostracions.

Aquest era el seu paper. Demostrar les coses que ningú altre no s'atrevia a assajar, demostrar que eren possibles, que entraven dins l'univers de les veritats, de les morals, de les assercions. El seu teorema era ben simple, matar per plaer, per excitació, nerviosa o sexual, molt millor que matar per rutina, o per ordre. Ell no era un botxí, era un artista. Volia que se li reconegués aquesta condició, que era seva amb justesa. Les seves perversions, que aplicava abans del toc de gràcia, eren expressions de la seva interioritat.

Per tant el que feia era art. Així ho creia. L'expressió del seu món interior i de les seves necessitats infantils, com ara la de matar despreocupadament. Considerava que el seu llenç era el cos de la noia, i que el seu pinzell era el ganivet esmolat. La pintura la posava el llenç, cosa prodigiosa, de la que calia meravellar-se. El seu invent era formidable. Només per a ell. La seva execració era normal, dins seu no hi havia contradiccions, no hi havia barreres, ni topalls, no hi havia límits. A la seva manera era un ésser il·limitat.

Que no cal confondre amb Déu, perquè Déu no existeix, i ell prou que existia. Era ben real, i les seves atrocitats passaven. Les noies, o els nois, o els gossos, o els petits animals, o altres víctimes triades a l'atzar, tots havien de passar pels seus macabres rituals, era un monstre. Més ell no se'n considerava, li semblava que feia el correcte, que era un bon ciutadà, cívic, que es comportava com una persona adulta i conscient dels seus actes. Ell sabia que havia de carregar les consciències, amb energies noves.

Ell havia de demostrar el seu teorema, de l'absurditat de qualsevol lligam. Havia de palesar la veritat que la humanitat no existeix, que no hi ha un patró, que la successiva diferenciació de les espècies de pensament a donat lloc a éssers incompatibles, que sota una perspectiva creacionista han estat concebuts per divinitats diverses. Aquesta diversitat s'havia de representar, era un guió no apte per a qualsevol, el paper protagonista del qual només ell el podia executar. Era l'executor del destí, de l'arbitrarietat.

Només el desordre podia motivar la seva existència, alhora que l'ordre interior el dominava, tot era al seu lloc. Les eines i les víctimes separades només per l'oportunitat. Tothom aprofita les seves oportunitats. El psicòpata considerava que ell també ho havia de fer, a la seva manera, amb els seus objectius. Les seves competències eren truculentes, però no en tenia d'altres, o si les tenia no les conreava, perquè la seva principal ambició era saber-se flotant en el llim, a mig camí entre els vius i els morts, aliè a les persones.

La consciència de la maldat de la seva actitud era un símptoma de la seva desafecció a les constants universals de la natura humana. Però alhora era una severa confirmació de la seva inexistència, o com a mínim de la seva inconsistència i contradicció intrínseca. El bagatge de morts que atresorava eren responsabilitat seva, ni d'educadors ni de familiars, ni tan sols de males companyies. Ell era el que havia creat tots aquells cadàvers mutilats, ell era l'autor d'aquell desgavell de sadisme i acarnissament. Ningú no el salvaria.

Perquè era vagament conscient que acabaria per ser descobert, i que hauria de passar bona part de la seva vida a dins una cel·la, potser amb gent de baixa raüra. Aquest era el seu destí futur. Un destí poc demostratiu, un intent poc esperançador de congraciar la justícia i la seva existència, de convèncer en el sentit de la norma, de la uniformitat. Ell però seguia gaudint de la seva llibertat. Una llibertat contra tota mena de contenció. Ell s'havia triat a si mateix? De cap manera. Era un producte de la combinació, i els seus actes eren humans i morals.

No necessitava l'assentiment per seguir endavant, vet aquí la diferència. Podia seguir el seu propri camí sense mentors ni tutories. El camí de l'extinció de la felicitat, un camí tortuós, ziga-zaguejant, sense un final precís, amb molts entrebancs. Però sense puntuacions, sense felicitacions, sense sou. El camí l'havia triat ell sol, i per allà molts pocs havien passat. Ell s'havia llençat, havia trencat alguna cosa dins seu, i la sensació l'havia captivat. Aquell era el seu destí, carregar les consciències, fer bones a les persones mediocres, fer sants.

Al damunt de les seves espatlles havia de carregar amb la humanitat sencera, amb totes les seves punyetes, amb les traves que impedien la destrucció fratricida d'uns i altres, havia de trencar l'himen que ningú no volia penetrar, desflorar la moral amb la seva batalla per superar els límits de la depravació, per tal de fer les coses més recargolades i de provocar més escàndol i més rebuig. La seva tasca era solitària, i escassament reconeguda. Es tenia només a si mateix, les seves normes, imposades per la seva consciència.

I potser en tenia de consciència? En tenia i massa. De coses equivocades. No pas l'empatia, que és la consciència dels beneits, sinó de consciències més elaborades, que podien aparèixer a densos volums concebuts per senyuts pensadors. La seva consciència era en part animal, estesa, ampliada, estratificada i diferenciada. Cada part de la seva percepció corresponia a un estadi de l'evolució, i amb unes i altres canviava sovint. El mal gust l'envoltava. De vegades, a les horabaixes caloroses, s'ho preguntava.

No seria el problema el mal gust? No seria que havia d'empastifar les parets de sang, pelleringues i carn picada? Podria trobar un succedani, que l'ajudés a deixar la seva activitat, podria retirar-se, sense que l'haguessin enxampat, i deixar els seus crims silenciats per sempre. I el problema segur que era el bon gust. Les seves activitats psicopàtiques feien feredat. Feien fàstic als altres. No era un artista de la bellesa, no hi havia bonesa en les seves obres. De tant en tant les basques l'envaïen. Aleshores tenia empatia.

Sentia tot el que havia fet, totes les coltellades que havia endinsat en cossos innocents. La culpa el perseguia, de sobte sentia que el que estava fent, o el que havia fet, estava malament, d'una manera absoluta, que no tenia justificació, que hi havia una força que determinava el seu grau de responsabilitat, i que podia considerar-se en una escala permanent i universal en un esglaó molt baix, considerant baix pitjor, respecte del comú de les persones. Sentia que les víctimes no s'ho mereixien i que no tenia justificació en res.

Però això no li durava, només eren finestres de consciència. Un estat anímic irregular, una excitació excessiva dels nervis, per situacions que el tensionaven, que l'afeblien, i que feien que tingués aquests pensaments inusuals. El que era normal per ell era que no sentís cap penediment, que tingués uns records gratificants dels seus actes, o si més no uns records asèptics, sense cap càrrega emocional. Alguna cosa dins seu, no pas una veu, li deia que havia de seguir endavant, la sendera que ja havia pres.

No tenia intenció de canviar per iniciativa pròpria, només el seu final, una detenció o una mort accidental el podia privar de la seva convicció, que era que tenia el destí de provocar l'arbitrarietat, d'explorar l'execració, la dislògica. La seva detenció era imminent. Somiejava amb la seva mort a mans de la policia. Ell moriria d'un tret, al cor, implacable. No hauria de passar un judici carregós, un internament infructífer a una institució, especifica o generalista. No volia passar per tots aquests tràmits, només volia la mort.

No li preocupava la seva pròpria mort. Perquè la considerava un element necessari de la vida, indistingible de la vida, una conseqüència trivial, sense transcendència. Per això la seva mort no l'inquietava. La veia venir en un futur proper. Sempre duia a sobre una pistola, per tal de poder disparar quan el vinguessin a detenir, no volia passar per tot el procés, enfrontar-se al tedi de les sessions al tribunal, a l'acarament amb les famílies de les víctimes, l'esgotava només de pensar-ho, volia agafar una drecera.

La solució era la seva pistola, quan el vinguessin a cercar, i no trigaria gaire en passar això, dispararia intencionadament, exposant-se, provant de ferir. Els policies no tindrien altre remei que repel·lir el foc, amb les seves armes. La seva mort era segura, un quasi-suïcidi, provocat conscientment. La seva mort seria la darrera que provocaria. La seva seguretat però no era gaire gran. Estava perdent el control de si mateix, no tenia la trempera dels segons assassinats, després de superat l'emoció del primer, se sentia disminuir, i amb ganes de ser enxampat.

Li mancava el reconeixement de la seva obra, signar l'autoria dels seus crims, ser reconegut i aparèixer als annals de la policia i de la criminologia, i copar les pàgines dels diaris. Volia el protagonisme, que era el que havia estat cercant de bon començament, el sa
lt a la fama. Potser el tediós judici no era tan mala cosa, ell pensava que havia arribat el moment de fer-se descurós, de deixar pistes, de facilitar la tasca de la policia, perquè finalment donessin amb ell. Volia cobrar el valor de totes les seves accions.

Se sabia rebutjat, no era un bon veí, no ho seria quan l'afer es descobrís, i la seva identitat fos revelada, ningú voldria reconèixer una coneixença amb ell massa íntima. Tothom li donaria l'esquena, els seus coneguts, el negarien. Ell era el Messiah, definitivament fora de control, ell tenia una Messió, que havia de complir, una càrrega de les consciències, el cicle començava, però ja no era un psicòpata, només era un boig, encegat per la seva set de sang. Havia de carregar les seves piles també, era un addicte.

Ningú no el podia salvar. L'enfrontament amb la policia, inevitable. Ell disparà primer, la policia amb uns pocs trets l'abatí, estaven preparats per aquella contingència. Els veïns se'n feien creus, tan normal que semblava, per bé que algunes rareses tenia, la seva soledat, la seva conversa seca, la seva indolència en alguns casos. En moments ni tan sols contestava quan se li adreçava la paraula. No era normal, tot allò eren signes que no havien sabut interpretar. O potser era perfectament normal.

Un individu exemplar, un mirall pels altres, que havia fet de la seva vida una excel·lència contínua, i que ho compensava amb crim que revoltaven les sensibilitats naturals. La seva sang era la que corria ara. Les víctimes, esteses als seus familiars, que també són víctimes, respiraren alleujats davant la notícia que havia estat finalment capturat i abatut. La seva sang corria, i el seu cor ja no bategava més. La seva consciència tenia tots els elements, al culpa abstracta i l'imperatiu de la justícia.