El primer cop que vaig provocar-me el vòmit

Vaig decidir a posar-me a dieta. Ho vaig comentar amb la mare, que (altre cop) s’ho va prendre a conya. Però bé, va deixar a la nena jugar a ser gran i va canviar les patates fregides per ensalada. Al meu pare no vaig dir-li res, se que no ho aprovaria... Així que a casa de la meva mare menjava el mínim possible i gaudia amb la sensació de gana. Però a casa del meu pare no podia queixar-me del menú i vaig haver de recórrer a un altre mètode.
El primer cop que vaig provocar-me el vòmit recordo que el cor em bategava a mil per hora. Vaig decidir fer les coses bé, vaig esperar a estar sola a casa. Vaig recollir-me els cabells amb una pinça per que no em molestessin. Vaig agenollar-me davant la tassa i vaig mirar fixament l’aigua quieta del fons. Hòstia, la teoria era fàcil; unes pessigolles a la campaneta i, au, adéu dinar greixós. Però odiava vomitar, odiava la sensació d’ofec quan el menjar a mig digerir envaeix la tràquea. L’esforç per treure-ho tot i tot i així sentir trossets de menjar encara al coll, tossir, moquejar, escopir, plorar, dolor, mal gust. Cremor.
Pensant tot això mirava encara el fons del vàter, aquella olor desconeguda: mai havia estat en aquella posició si no era malalta o borratxa, i no era per voluntat pròpia; solia evitar el moment de vomitar fins al màxim i això implicava arribar a la tassa quan estava al límit, mai m’havia aturat tanta estona davant ella com per poder percebre aquella olor a res. No era mala olor, a casa meva el vàter està net, però la recordo com a asfixiant, de culpabilitat, de por, sobretot de por. Si així aconseguia tenir el cos que volia, a la merda la culpabilitat. No li feia mal a ningú, sols a mi, i m’era igual. Era mera por al dolor. Vaig apropar els dits a la meva boca i vaig introduir-los fins al coll. Primera arcada. Res. Però no hi havia volta enrere, una arcada et deixa amb el menjar a punt de sortir. Vaig tornar a introduir-me els dits i vaig treure la mà violentament quan vaig sentir la primera onada de menjar que pujava. Vaig vomitar i vaig quedar-me respirant amb força. Trossets de menjar que havien quedat a mig camí em van provocar més arcades i vaig tornar a vomitar. Millor. Però no era suficient. Vaig tornar a ficar-me els dits, ja quasi sense por per acabar d’una vegada per totes. I amb dues, tres, quatre arcades vaig haver-ho tret tot. I llavors ve el pitjor. Segueixes tenint arcades sense res que treure. No vols allunyar-te del vàter tot i que ja no hi ha res que vomitar. Uns minuts més agenollada, respirant amb forçar. Un fil de saliva encara sortia dels meus llavis, vaig intentar desprendre’l i escopint, no va ser possible. Vaig allargar la mà tremolosa cap al rotlle de paper de vàter. Vaig estirar-ne un tros, vaig eixugar-me la boca i sonar-me el nas.
Amb les cames dèbils vaig aixecar-me com vaig poder i em vaig mirar al mirall. El meu aspecte era deplorable. Els ulls envermellits i plorosos, el rímel marcava unes ulleres sota els meus ulls, el nas també vermell i moquejant. Els llavis inflats i entreoberts, encara no havia recuperat del tot l’alè. La pell suada, pàl•lida, amb taquetes vermelles a les galtes per l’esforç. Vaig estirar de la cadena i vaig rentar-me la cara amb aigua freda. L’aigua em feia gust dolç a la boca comparat amb l’acidesa de segons abans. Vaig glopejar-la i després vaig beure. Vaig raspallar-me les dents a consciència i amb un tros de paper vaig eliminar les taques negres de rímel de sota les meves parpelles. Vaig amollar-me els cabells que van caure llisos per sobre les meves espatlles fins gairebé mitja esquena, brillants, com si no hagués passat res. Vaig delinear-me els ulls amb llapis negre, com sempre. Tot i que em feien mal i encara estaven vermells, el meu verd semblava destacar més entre el roig que el blanc normal. Vaig separar-me un poc del mirall i vaig mirar-me fixament. Tornava a la normalitat. La meva respiració era compassada i fins i tot vaig poder somriure. Ja havia passat. Vaig posar-me de perfil i vaig comprovar la meva silueta. No plana del tot, però la meva panxa ja no es veia tan grotesca com havent acabat de dinar. Semblava com quan em despertava després d’haver sopat poc; just abans de berenar era quan més m’agradava la meva figura. Potser eren imaginacions meves, però em veia més prima, havia fet un pas endavant per allò per el que lluitava. Volia ser perfecta.