El pont de la Vall de la Pau

Recordo amb especial enyorança una estada a la Vall de la Pau, el lloc envoltat de muntanyes, algunes amb els pics permanentment coberts de neu, alhora que amb un clima quasi mediterrani , d'estius moderadament calorosos, i d'hiverns lleugerament freds - en general - , és sens dubte un oasi que fa del tot honor al seu nom. Primavera i tardor continuen en aquest lloc fent el seu rol de sempre, en l'una comença la floració i reneix la natura, i en l'altra els arbres de fulla caduca amb la majoria de colors de l'arc de Sant Martí entapissen el sol, mentre la natura és prepara pel sojorn hivernal. La sensació de immanència, que des de sempre les coses havien estat així, era molt i molt forta, però amic lector, t'explicaré ara, com m'ho van explicar a mi, que res estava més lluny de la veritat !.

De natural xerraire,- ara en diuen extravertit - no en va costar gens trobar una persona que sense fer-se pregar gaire m'expliques la història - que jo prejutjava meravellosa i plàcida - de la Vall de la Pau; li havia dit que m'agradava molt caminar i conèixer alhora que llocs nous, també les circumstàncies que els havien fet com eren, les persones que hi havien habitat, els seus costums,... en Joseph Fairy, em va convocar pel mati següent vestit i calçat per a fer un llarg recorregut.

Tot just sortia el sol per damunt de les muntanyes quan feia més d'un hora que caminàvem seguint el llit del riu, el Joseph m'explicava que segles enrera, el recorregut del riu circumval·lava la vall, i que anàvem justament a comprovar-ho, al migdia ens deturaven per dinar a l'ombra espessa d'una fageda, segons el meu guia érem ja molt aprop del lloc on s'havia desviat segles enrera els curs de l'aigua, desprès de dinar resseguint els camins de la fageda, arribàvem a un punt elevat des del que l'aigua saltava impetuosament, s'advertia des de la nostra posició que hi havia un gran nombre de pedres situades en una de les vores del riu, i fins allà en vàrem arribar; era evident que les roques apilades, desviaven l'aigua - mínima en aquelles alçades - del seu curs natural, que seguiríem amb el Joseph, i que efectivament circumval·lava la Vall. Queia el sol quan tornàvem a creuar el riu, i entràvem - ja fosc - al poble.

L'endemà el Joseph, asseguts a la veranda em va explicar, com en aquella vall, hi vivia feia molts i molts segles una única família, que mantenia relacions amb d'altres famílies de les valls veïnes, relacions que s'anaven estrenyent per la via del parentiu, doncs era el més habitual, que els fills i/o filles d'uns , és casessin amb els dels altres. Malgrat això la família en sentit ampli continuava vivint junta, primer sota la direcció del pare, i a la seva mort, sota la direcció del fill que aquest hagués designat com hereu. En el cas de la família de la vall, un dels fills però va voler marxar, i durant uns anys n'havien perdut el rastre, tota vegada que els seus passos l'havien allunyat de la vall més remota que coneixien.

Van passar quinze anys, i el fill que havia marxat lluny va tornar, acompanyat ara de la seva dona i els seus fills, la relació en un primer moment va ser cordial i semblava que s'integraven tots plegats prou bé dins la família; els coneixements tècnics del retornat van ser de molta utilitat per al grup, i això és traduïa en un reconeixement creixent que feia que tothom - fins el mateix hereu - li demanes consell en les coses quotidianes; la dona però no parava de burxar-lo, tu ets millor que el teu germà, però ell mana ! , si no fos per tu, encara menjarien amb les mans !, era molt previsible que més aviat que tard aquesta tensió acabes transcendint al grup i provoques tensions, primer entre les dones, desprès entre els fills i finalment entre els germans !

Per evitar una lluita fratricida varen convenir en que el retornat i la seva família, viurien separats de la resta, en un extrem de la vall , com així van fer; això lluny d'arranjar els problemes, els va fer créixer i poc a poc, la relació entre els dos grups es va anar refredant. Van venir anys bons ,uns i altres tenien els graners plens i els corrals farcits, el retornat anava consolidant amb més edificacions el seu control sobre la vall, aquí i allà, hi havia un paller, un corral o un tancat per l'horta ; en la part de l'hereu és seguia la costum de sempre, i s'ocupava únicament allò que era precís en el moment que ho era; quan venien anys dolents, hom cercava l'ajut de les famílies de les altres valls, com s'havia fet tota la vida.

Quan van arribar els anys dolents, el retornat és va negar a ajudar als seus germans, i aquests van anar a demanar ajuda a les valls veïnes que els ho van donar, la negativa però del retornat, va acabar d'enverinar la relació; el retornat tenia por d'una reacció dels seus germans, perquè eren superiors en nombre, i juntament amb els seus fills i criats, va pujar fins al naixement del riu i va desviar-lo per tal que fos un obstacle natural a l'eventual atac dels seus germans.

L'hereu, va convocar a la resta per dir-los que lluny d'atacar al germà, el que s'havia de fer, era justament aïllar-lo, deixar-lo sol amb la seva mísera concepció del món, i va demanar que cerquessin entre tots la millor solució; recentment havia vingut a la vall un fuster molt treballador que els havia adobat totes les eines, va sembla que el més escaient seria encarregar al fuster fer una tanca de forma que no poguessin ni veure les terres del germà, més enllà del nou curs del riu. Dit i fet, es va acordar que l'hereu li faria l'encàrrec al fuster !

El fuster va fer veure a l'hereu que la tanca - de manifesta inutilitat - faria necessària tota la fusta amb que comptàvem a la vall, i que fins i tot caldria anar-ne a cercar fora, que contra la seva opinió les tanques divideixen i aïllen, tant als uns com als altres, i que en definitiva no estimava que aquesta fos una bona solució !. L'hereu va ser molt clar, li va recordar que ELL era l'amo, i que ELL volia justament que fes una tanca, i que si li volia continuar vivint a la vall, ja podia començar a treballar !

El fuster malgrat el fred ,intens, inusual d'aquell hivern que tot just apuntava, va començar a aixecar a un costat i altre del riu, una bastida d'uns quinze metres d'amplada, i va anar consolidant aquesta superfície de primer damunt la terra, i desprès amb unes llargues jàsseres , va lligar un tros amb l'altre, per finalment fer un paviment que resistís el pas de les carregues més pesades !

Tot just acabava el pont, quan l'hereu en constatar que no s'havia fet allò que ELL volia, s'adreçava vers el riu amb la intenció de castigar al fuster , al mateix temps, potser una mica més depressa el germà retornat s'adreçava també vers el pont, i el creuava per trobar-se amb l'hereu!

El fuster donava els darrers cops que assegurarien la fortalesa del pont per molts i molts anys, quan és trobaven els dos germans, el retornat és posava de genolls davant l'hereu, i li manifestava el seu agraïment per haver tingut la generositat de perdonar-lo i de retornar en bé, tot el mal que ell els havia fet a tots els germans !; l'hereu no va poder sinó abraçar-se amb el seu germà, i ambdós van esclatar en un plor !

Uns i altres des d'aquell dia, van decidir que aquesta seria la Vall de la Pau, i tal com tu la veus ara, amb el vell pont de fusta que ahir creuaven a la caiguda del sol, així ha estat des d'aleshores pels segles dels segles !

Li vaig preguntar - com imagino vosaltres també ho feu - pel fuster, i per com va explicar que enlloc de complir l'encàrrec de l'hereu, havia fet un pont !.

M'explicava en Joseph Fairy la conversa entre l'hereu i el fuster, hores desprès de la retrobada i reconciliació dels germans, i com el fuster, li explicava a l'hereu, que havia fet el pont, perquè en aquest món hem de tenir per damunt de tot la capacitat justament de tendir ponts, de cercar solucions veritables, perquè dissortadament aixecar tanques, murs, muralles i divisions, ja n'hi ha prou i massa que ho fan , oi ?

Imagino que també heu capit que en Joseph Fairy, era descendent directe del fuster de la història, oi ?

© Antonio Mora Vergés