El planeta d’animals superiors

Era la nit. El campament estava als Perineus alts. En Joan s’asseia al costat del foc. Van decidir a deixar-lo per escalfar-se. Per no tenir un incendi, ho van fer amb molta cura: netejar de l’herba i branques seques i fer un cercle de pedres pel foc. També feien guàrdia per torns. Tenien la sorra i l’aigua preparada per si apareix la vent i bufi les espurnes cap a fora...

Els companys ja dormien. I en Joan no apartava la vista del cel nocturn estrellat. Va recordar, com la seva mare li explicava que les estrelles tenien els seus noms i s’agrupaven dins de constel•lacions: l’Ossa Gran i l’Ossa Petita, els Gossos, la Cassiopeia en forma de lletra W. També la mare li va contar una llegenda de que la gent van arribar de l’Ossa Gran i es van quedar per viure a la Terra, al costat del pol nord. Ells eren feliços: mai havien tingut guerres o conflictes, no menjaven els animals i no es posaven malalts, es nombraven hiperboreis.
-Si caigués una estrella i es complís el meu desig! -pensava en Joan.

-Ai! –va cridar el Joan ja que just va veure una estrella fugaç. I no va desaparèixer, sinó es va penjar sobre d’ell i va parlar:
-Hola, Joan! Sé el teu desig i perquè ets bo, es farà en realitat.
Joan no sabia si somiava o això era la realitat. Fa temps que volia fer un viatge espacial i visitar un altre planet on hi ha vida...

***
-Agafa’t ben fort i tinguis un bon viatge! –li va dir l’estrella i va convertir la constel•lació d’Ossa Gran en un carro on va seure en Joan; i els Gossos, en gossos de veritat, i li van portar al cel fins que la Terra va desaparèixer de vista. Va arribar a un planeta verd i preciós: la natura li recordava molt la Terra, però aquí no havia cap fàbrica, cap edifici, ni poblacions. “Potser no hi ha ningú viu per aquí”- pensava Joan i donava voltes pels boscos amb els llacs i els prats amb les rieres fins que va sentir una plor.
-Per què plores? –va preguntar el xicot i girar per veure qui parlava.
-La meva mare està capturada – el Joan no creia els seus ulls– era un llop petit!
-La van captar uns caçadors?
-“Caçadors” – qui són? –li va mirar el llop amb sorpresa. –Són com tu?
-Bé, semblen a mi, però jo no ho sóc. Els que van amb armes de foc. Jo encara no he trobat cap persona per aquí. Que són lluny, els pobles o cuitats?
-No sé de que em parles.
-I la gent, on viu?
-És un planeta dels animals superiors. –Després d’una pausa el llopet va exclamar – Només hi ha animal nou, que es diu Home, va arribar en un vaixell espacial. Per cert, sembla a tu. Potser tu també em voldràs fer mal?
-No, no et faré mal, jo vull ajudar a salvar la teva mare – al Joan feia llàstima aquest llopet preciós i llest.
-Doncs, l’altre, l’Home, és un animal terrible, amb una gana insaciable: capta, mata i menja tots els animals del nostre planeta. I els que no menja, guarda a la gàbia per tenir-los com a decoració. La meva mare, els meus germans i les meves germanes hi són. A mi no van veure, quan els captaven, i el pare va anar lluny per trobar una herba que cura, a l’altre vora del llac. Sóc petit i encara no sé nedar per anar-hi i explicar tot al pare. Ell és fort, i els lliurarà!
- Jo sé nedar, però com trobaré el teu pare i com ell podrà creure a mi, un desconegut, si els adults són més incrèduls i sospitosos!

***
No els va donar temps a posar-se tristos, i va aparèixer l’estrella, la que coneixia el Joan:
-Jo deia que eres bo, i per això t’ajudo!
Va fer que el llopet tingui ales; i al xicot, perquè vagi més ràpid, va donar els esquis màgics, perquè anessin sols per l’aigua. Van marxar de seguida. El llopet volava una mica endavant per veure on era el seu pare. Per fi el van trobar, explicar tot, i el llop-pare es va posar darrere del Joan sobre esquis per travessar més ràpid el. Al terra, el Joan va muntar el llop com un cavall, ja que era molt gran i ràpid i tots tres aviat van arribar al lloc on es va col•locar l’Home. El Joan va obrir les reixes, d’on van sortir tots els animals.

No va donar el temps escapar, va venir l’Home enfadat:
-Us mataré tots! No marxareu! No sabeu que sóc el vostre amo nou! –i va preparar l’arma per disparar.
-O, no, si us plau, estrella, ajuda’ns! Converteix aquest Home en algú que mai pugui fer mal als altres! En una formigueta! –suplicava en Joan.
I mentre pensava el Joan, l’Home es disminuïa fins que ja ningú el pogués veure.
-Gràcies! Ens has salvat d’aquest monstre per sempre! Queda’t a viure aquí!
En Joan seria feliç de quedar-se allà, però volia a tornar a la Terra per explicar el que va veure per aquí.