El petit osset roig

Era un dia de primavera, tot just començava a sortir el sol i per la finestra de la seva habitació el Roger veia com poc a poc s'apagaven els llums dels carrers i els ocells anaven sortint dels seus nius.
- Sembla que encara estigui tothom dormint. - va pensar.
El Roger, era un nen que vivia en una gran ciutat i que cada vegada que havia d'anar d'excursió a la muntanya es posava tant nerviós que no podia dormir i es llevava primer que ningú.
- Va despertat! Va Xavier que ja és l'hora! - deia el Roger a el seu germà que dormia al llit del costat.
- Noooooo! Deixa'm dormir que encara no és de dia! - Va rondinar el Xavier, tapant-se amb el llençol fins al cap.
Llavors el Roger va anar a l'habitació dels seus pares per despertar-los, però ells ja s'havien llevat i vestit.
- Bon dia fill, no has dormit gaire, veritat?- va dir la mare, sense esperar cap resposta.
- Bon dia Roger! Ja s'ha despertat el Xavier? - va preguntar el pare.
El Xavier era el germà gran, li agradaven molt les aventures però això d'haver de matinar ...

Va passar més d'una hora fins que no van estar tots enllestits i a punt per marxar, però quan van sortir de casa ningú hauria dubtat que anaven d'excursió. El pare duia una motxilla gris plena de coses per si tenien alguna emergència, la mare un cistell amb molt menjar i els nens portaven cadascun la seva motxilla, el Xavier la de color verd i el Roger la de color blau, que ells mateixos havien preparat la nit anterior, amb un entrepà, un suc, un plàtan i la llanterna especial de fer aventures, que els hi havia regalat el seu avi i que era tot el que creien imprescindible per passar el dia a la muntanya.

Després de passar una hora i mitja al cotxe, van arribar a una cruïlla on hi havia un senyal que deia "Muntanya dels cirerers", van girar en aquella direcció i van beure com la carretera es transformava en un camí estret i costerut, ple de revolts i tolls, però als nens no els molestava passar una estona més al cotxe perquè anaven distrets intentant veure els cirerers... Perquè en una muntanya que es diu dels cirerers n'hi haurien d'haver, no?
- Crec que ja hi som! - va dir el pare - Aquí s'acaba el camí, haurem de continuar a peu.
- Molt bé nois, baixeu del cotxe, però no us separeu que us podeu perdre.- va advertir-los la mare.
Els nens van posar-se la motxilla a l'esquena i van començar a córrer i saltar pel camí, semblava que haguessin de despertar les cames després de tanta estona de viatge.
- Anirem cap aquell bosquet que es veu allà dalt, és una mica lluny però a l'hora de dinar segur que hi haurem arribat. -va indicar-los el pare senyalant uns arbres que devien de ser molt alts però que es veien molt petitets.
Van començar a caminar amb moltes ganes, tots junts, mirant tot el que tenien al voltant i preguntant els nens i responent els pares tot de dubtes que els hi passaven pel seu capet encuriosit.
- Perquè surt aigua d'aquesta roca? Perquè hi ha una bossa de plàstic penjada d'aquella branca? Perquè està cremat aquell tros de muntanya?- deia el Roger.
- Perquè s'amaguen els animals quan ens veuen? Perquè fa més fred aquí dalt?- preguntava el Xavier.
Després de caminar una bona estona els nens ja no preguntaven, començaven a estar cansats i havien de vigilar on posaven els peus per no caure, ja que el camí era cada vegada més difícil.
- Ja hi som! Aquesta és la muntanya dels cirerers. I ara ja se perquè es diu així !- Va dir la mare, mentre mirava al seu voltant que era ple d'aquests arbres que a ella tant li agradaven -Deixeu-me descansar cinc minuts i us preparo el dinar.
- Doncs jo començaré a buscar un bon lloc per menjar. Oi que m'ajudareu nois?- Va dir el pare.
I en aquell moment, es van adonar que estaven sols, els nens no hi eren.
- Xavier, Roger! Veniu, on sou? - Va cridar la mare, pensant que sols s'havien endarrerit una mica.
- Nens! Nens! No fem broma ara, veniu desseguida!- Va dir el pare molt seriós.
Però els nens no van contestar, no van aparèixer i no s'els sentia ni de lluny.
- Deu meu! On deuen ser? - va començar a plorar la mare.
- No et preocupis, aniré a buscar-los! - li va dir el pare que ja havia començat a marxar per on havien vingut. - Esperat aquí no tardarem!


- Tu creus que quan arribem a casa la mare ens deixarà jugar amb l'ordinador?- Preguntava el Roger.
- No sé, però si és gaire tard ja saps que ...
El Xavier es va aturar de sobte i això va fer que el Roger que anava al seu darrera es trobes de cop i volta amb el cul a terra.
- No veig els pares! - va amoïnar-se el Xavier -Txxxxxt! No facis soroll! Tampoc els sento! I tu? Veus on son?
- No veig a ningú! No m'espantis, eh! No em diguis que ens hem perdut!
- No home no! Ja veuràs com els trobem desseguida - li va dir el Xavier intentant dissimular el seu neguit.
Els dos nens van començar a cridar a els seus pares. Cridaven cada vegada més fort però no rebien cap resposta. Van començar a angoixar-se i van decidir tornar endarrera perquè creien que si els seus pares s'havien adonat que no hi eren tornarien al cotxe i allà es trobarien tots.
- Per aquest camí no hi hem passat abans!- va afirmar el Roger.
- Doncs... doncs... crec que ens hem perdut! - va reconèixer el Xavier.
- I ara que farem? Com trobarem els pares? Com tornarem a casa? - deia el Roger molt preocupat.
El Xavier no contestava, es sentia responsable, ell era el germà gran i hauria de haver estat més atent. La mare els havia advertit que no es separessin i ara... ara s'havien perdut i no podien trobar el camí de tornada.
Van seure en una pedra, tots dos junts, abraçats, protegint-se l'una l'altre, sense parlar sols mirant al seu voltant una vegada i una altra com si esperessin que en qualsevol moment els seus pares apareguessin entre els arbres.
- Tinc gana! - va dir el Roger - Podríem menjar el que portem a la motxilla.
- Bona idea! - li va contestar el seu germà.
Van continuar callats, menjant l'entrepà, el suc i el plàtan i després de recollir-ho tot i posar-ho a les motxilles tal i com els hi havia ensenyat la mare, van tornar a seure a la mateixa pedra, junts una altra vegada, en silenci, esperant sentir la veu dels seus pares que els devien estar buscant.
A el Roger se li van començar a tancar els ulls perquè gairebé no havia dormit la nit anterior, va repenjar el cap a l'espatlla del Xavier i es va que dar ven adormit.
- Dorm tranquil que jo vigilo. - pensava el Xavier, molt amoïnat per tot el que els passava, però sobretot perquè no sabia com solucionar-ho - La mare sempre diu que un problema no ho és tant si té solució, però com solucionem aquest? - pensava.
El Xavier anava vigilant al seu voltant quan de cop i volta li va semblar que es movia alguna cosa darrere d'un arbre. Va mirar amb més atenció i va veure com un animalet treia el cap pel darrera del tronc.
- Quin animal és aquest? - va pensar.
Va moure l'espatlla per despertar al seu germà, però sense apartar els ulls d'aquella cara que l'estava mirant.
- Roger, despertat! Mira! Mira!
- Que passa? Que vols? Que és això?- es va sorprendre el Roger al veure que darrera d'aquell arbre hi havia una mena d'os petit i roig.
- És roig! Un os roig! No sabia que existissin! - va dir el Xavier.
Van intentar acostar-se a ell però l'osset s'amagava, llavors van seure a terra al costat de l'arbre i poc a poc van anar apropant-se a ell parlant-li fluixet i oferint-li un tros d'entrepà que havia quedat del dinar.
L'osset els mirava i observava tot el que feien, i quan ja va estar segur de que els nens portaven bones intencions va sortir del darrere el tronc.
- Oh! És preciós! - va exclamar el Roger.
- M'agradaria que el veiessin els pares! - deia el Xavier.
- Els pares no em poden veure. - va afirmar l'osset.
Els nens van fer un salt, i van recular unes passes molt sorpresos de sentir com l'os parlava.
- Parles? - va preguntar el Xavier que no podia creure el que sentia.
- Com podeu veure no soc un os normal, soc roig, parlo i sols em veuen els nens, i no tots sols els perduts. - va explicar l'osset.
- I perquè parles? Perquè ets roig? Perquè... - al Roger se li amuntegaven les preguntes.
- Soc roig perquè la meva mare va menjar moltes cireres quan jo estava a la seva panxa, parlo perquè soc màgic i per això també sols em veieu els nens que esteu perduts.
Els nens no sabien si encara estaven dormint i tot allò era un somni o si realment estaven parlant amb un os roig, però si ell vivia en aquella muntanya potser els podria ajudar a trobar els seus pares. Li van explicar el que els havia passat i l'osset els va dir que no es preocupessin, que els ajudaria.
- Haurem de caminar una estona i ràpid perquè a la muntanya es fa fosc aviat - els va dir l'osset tot començant a caminar entre els arbres - seguiu-me i no us despisteu aquesta vegada.
Els nens van agafar les motxilles i el van seguir pel mig dels arbres, van pujar roques enormes, van travessar un rierol, i van passar per uns llocs tant estrets que havien de caminar de costat, però a la fi van arribar.
- Som a dalt de tot de la muntanya! - va exclamar el Roger que gairebé no podia ni parlar.
- Ja no puc més! Hem fan molt mal les cames! - es queixava el Xavier.
L'osset va apartar unes branques i senyalant una torre mitgeval que s'aixecava majestuosa al cim de la muntanya, va dir - Doncs encara falta això!
Com van poder van pujar les 325 escales fins a dalt de tot de la torre, i quan van ser allà ...
- Des d'aquí es veu tota la muntanya i si crideu ben fort segur que els pares us sentiran - va explicar-los el seu amic.
Els nens van agafar tant aire com els seus pulmons cansats els permetien i van començar a cridar.
- Pareeeeeeee! Mareeeeeeee! Som aquiiiiiiiii! - cridaven els dos alhora. - Pareeeeeeee! Mareeeeeeee!
Desseguida van sentir que els pares els contestaven, els havien sentit, estaven salvats!
- Som a dalt de la muntanya, a la torre! - va indicar-los el Xavier.
- No us moveu, ja vinc! - va dir el pare.
- Arribo desseguida! - va dir la mare que també hav
ia sentit els seus crits.
Els nens van començar a baixar les escales tant ràpid com podien, tenien tantes ganes de veure els seus pares!
- Fills, on estàveu? He buscat per tot arreu i no us trobava! - va dir-los el pare mentre s'abraçaven.
- Nens, fills meus! M'heu fet patir molt! Pensava que us havia passat alguna cosa! - va dir la mare mig plorant de contenta que estava per tornar a beure'ls.
Els dos nens van explicar-los el que havia passat i que el seu amic roig els havia ajudat.
- Un os roig que parla? - va dir el pare amb cara d'estranyat.
- I on és aquest amic vostre? M'agradaria donar-li les gràcies. - va dir la mare que mirava al seu voltant i no veia ningú.
- És allà a la torre, però no el podeu veure perquè és màgic. - va explicar-los el Xavier - Anirem nosaltres a donar-li les gràcies.
Els nens van entrar a la torre, van pujar fins dalt de tot i van buscar i buscar, però no van beure al seu amic.
- Que estrany! Ha marxat sense dir res! M'hauria agradat donar-li les gràcies! - va dir el Xavier una mica trist.
- No ha marxat, estic segur de que és aquí, el que passa és que sols el veuen els nens que estan perduts i ara nosaltres ja no ho estem.- va afirmar el Roger.
Els nens es van mirar l'un a l'altre i sense dir res es van posar tots dos a regirar les seves motxilles i van treure les llanternes especials de fer aventures que els hi havia regalat el seu avi i que tant els agradaven. Van deixar-les al terra i van tornar a mirar al seu voltant, no hi havia ningú, però segur que el Roger tenia raó.
- Moltes gràcies amic! Et regalem les llanternes, és lo únic que tenim aquí.
- Esperem que t'agradin, son per fer aventures, ja veuràs que bé!
Van tornar a baixar de la torre, però aquesta vegada més a poc a poc com si esperessin que el seu amic els crides i es deixes veure per ultima vegada.
- No crec que ell hi pugui fer res, els poders màgics son una mica estranys! - va dir el Roger
- Segur que també ens ha dit adéu, però no l'hem sentit! - li va respondre el Xavier.
Van marxar tots junts muntanya avall, agafats de la ma, sense deixar-se ni un moment.
Es va començar a fer fosc, van arribar al cotxe, el pare va arrencar el motor i van marxar, poc a poc tornaven a casa per aquell camí ple de revolts i en un d'ells...
- Mira Roger, mira!
- Son llums, son les nostres llanternes!
- És l'osset!
- Adéu amic, adéu! Adéu!


Conte contat, ja s'acabat.