El dia que vaig renàixer

EL DIA QUE VAIG RENAIXER

No puc recordar el dia que la meva mare em va parir, sols sé el que m'han explicat els pares. Era un dia que feia molt fred a finals d'any, la mare va anar a l'hospital per una revisió i la van fer quedar. El meu germà i jo vam néixer amb mitja hora de diferencia. I ja està. Tot el que sé del meu naixement, perquè el demés ja és dormir, menjar, plorar i créixer, com tots els altres nadons..
El dia del meu renaixement ja va ser diferent, si més no pel fet de recordar-lo gairebé tot.
El 6 de maig del 2005 era un dia normal, jo vaig anar a treballar, el meu marit també i el nens van anar a l'escola fins a les cinc de la tarda i com sempre que fa bon temps, vam anar a jugar una estona a la plaça del darrera de casa. Tot anava bé, però de cop i volta vaig començar a notar unes molèsties al ventre, vaig pensar que semblava dolor menstrual però no podia ser perquè jo estava embarassada, així que vaig cridar a els meus dos fills i vam anar cap a casa pensant que segurament era una mica de cansament. Vaig enllestir la casa i els nens i em vaig estirar al sofà esperant que el meu marit no arribés molt tard i portés a els nens al llit. Em vaig despertar al sentir la porta. Eren les dotze de la nit i els nens encara estaven al meu costat al sofà. Li vaig dir a ell que s'espavilés amb el nens i me'n vaig anar al llit amb bastant dolor.

El 7 de maig del 2005, a les tres de la matinada ja no podia aguantar més el dolor. Vaig despertar a el meu marit i després d'avisar a una amiga perquè es quedés amb els nens, em va acompanyar a l'hospital. Allà vaig haver d'esperar molta estona i a la fi em va atendre un..."metge". Va diagnosticar una infecció vírica, amb un anàlisi d'orina i em va receptar un analgèsic i amoxicilina. No em va visitar cap ginecòleg i això que vaig insistir que estava embarassada de onze setmanes. No vaig queixar-me perquè tenia ganes d'arribar a casa, no sabia si els nens s'haurien despertat i si així fos estarien confosos de no trobar-me ni a mi ni al seu pare.
El meu marit va marxar a les sis del matí amb uns amics per veure uns entrenaments de formula 1. Ja havia quedat i no "podia" dir que no hi anava, que tenia la dona malalta.
A les set i mitja del matí vaig telefonar als meus pares, perquè tenien previst venir a passar el dia a casa meva. Els vaig demanar que vinguessin lo abans possible perquè no em veia amb prou forces ni per preparar l'esmorzar a els nens. El meu marit va telefonar-me per saber com estava i em va dir que quan s'acabés la següent carrera em tornaria a trucar.
Els meus pares van arribar a dos quarts de deu i em van trobar al llit, amb els nens que ja s'havien despertat i amb molt dolor i febre.
Al veure que no estava sola em vaig calmar i vaig dedicar-me a observar el que em passava. Tenia febre, però quanta? Vaig posar-me el termòmetre i va marcar 38,7 graus. No podia posar-me dreta perquè el dolor era molt fort. No tenia pèrdues, però tenia el ventre molt inflat.
A les deu del matí ja tenia 39,5 graus de febre, i llavors va venir a veure'm la meva amiga, la que s'havia quedat amb els meus fills mentre jo era a l'hospital. No li va agradar gens el que va veure i es va oferir per tornar a portar-me a urgències. Jo li vaig dir que no calia, perquè amb l'antibiòtic ja se'm passaria, sols era qüestió de temps. Ella va insistir molt i a la fi li vaig fer cas. Com vaig poder em vaig vestir amb quatre capes de roba perquè estava morta de fred i vam marxar. Em va portar amb el seu cotxe i va estar al meu costat mentre esperàvem. Va insistir a l'infermera de que era molt urgent que em veiés un metge i no va callar fins que em van estirar a la llitera.
La temperatura a 40,8 graus i l'abdomen inflamat i tan dolorós que al tocar-me vaig fer una vot que em vaig aixecar un pam de la llitera.
Em van fer una analítica i una ecografia. L'analítica mostrava un nombre molt irregular de leucòcits i la ecografia ens va deixar veure un fetus que estava viu i naixent o millor dit que estava sent expulsat pel meu cos.
La ginecòloga em va explicar que tenia una infecció molt forta i que en aquests casos el cos humà tendeix a treure tot el que considerà aliè. I mentrestant la meva amiga estava al meu costat, tota l'estona, agafant-me la mà. Jo estava plorant de dolor i de pena de pensar que podia perdre aquella criatura i no tenia el cap massa clar per pensar amb el que havia de fer, i ella es va encarregar de tot. Quan ens van dir que no sabien on era exactament l'infecció i haurien de fer-me una laparotomia urgent, jo no sabia ni el que era i ella m'ho va explicar. Va anar a casa meva per avisar a el meus pares, va arreglar els papers que necessitava i va parlar amb el cirurgià i mentrestant a mi em van preparar pel quiròfan. Tot va ser tan ràpid que en el record s'amunteguen les coses, però hi ha uns minuts en que vaig perdre el coneixement, sols sentia que em deien que no tanqués els ulls, que no m'adormís i quan els vaig tornar a obrir ja era a la porta del quiròfan, la meva amiga tornava a ser al meu costat i la ginecòloga li deia que segurament jo em salvaria però que perdria la criatura, que era encara molt petita i no aguantaria l'operació. Vaig plorar d'esgotament, de tristesa, de dolor físic i de dolor a l'ànima.
Em vaig despertar a les sis de la tarda, vaig veure al meu marit parlant amb el meu pare al fons de l'habitació. Vaig tornar a tancar els ulls, havia de pensar en tot allò, em vaig posar les mans al ventre i no vaig notar res....De dins del meu cor va sortir un gemec desesperat, necessitava saber si encara tenia dins meu aquella criatura que tant desitjava.
Jo estava viva, havia tornat a nàixer i ella, la meva filleta, va aguantar tota l'operació. Vam haver de fer repòs durant uns mesos però al final tot va sortir bé.
La meva amiga va ser el meu àngel de la guarda, li vaig dir i li diré tota la vida....GRÀCIES.