"El petit mos"

Feia un dia d'allò mes bonic per passejar per Barcelona aquell diumenge pel mati, això es el que va pensar l'Esteve, i tot d'una va decidir fer una passejada rambla Catalunya avall.
Era solter i sempre ho havia estat, no perquè no fos lo suficientment atractiu per poder atraure a alguna noia, no, no era per això, més aviat era un "modus-vivendi", una posició de comoditat i perquè no dir-ho, un xic de mandra per part seva.
Ho havia vist en companys propers, es casaven i tornaven a ser víctimes de noves regles i obligacions, quan no feia gaire que havien deixat el cau familiar del que la majoria fugien ben farts i amb ganes de fer la seva.
Mireu-me, pensava mentre passejava rambla avall, ho he aconseguit, ningú em marca el guió que he de seguir, sóc lliure. Sentir-se lliure, fer i desfer el que voles, era la seva màxima.
Va arribar a plaça Catalunya ja cansat, i decidí fer un mos, optar, com sempre feia, per endinsar-se a l'interior del bar Zurich . Va mirar a dreta i esquerra, i es decidir a seure al fons del local, en un lloc perfecte per poder controlar l'entrada, el anar i venir de la gent, no fos que entres quelcom conegut per així poder petar-la.
Mentre no succeïa això, de reüll va poder veure que en un seient que tenia a mà dreta, hi havia una bossa de plàstic amb quelcom que semblava un llibre dins. No va fer res, mentre prenia el tallat amb el croasant que va demanar, li feia un ull a la bossa i de seguit dirigia una mirada furtiva per tot el local, per sondejar si havia indicis al bar de l'amo de la mateixa.
No va ser així, ple de curiositat va optar per fer el que li demanava el cos, agafar la bossa i veure de que es tractava.
Efectivament, era un llibre, el títol, "Relats en català", el va agafar amb les dues mans, el va regirar per veure la contraportada, i per fi es va decidir obrir el llibre, abans però, va donar un últim cop d'ull per si apareixia el propietari.
Amb un posat quasi furtiu va obrir el llibre per la seva primera plana, hi havia dedicatòria, deia així : "Per a Esteve.". Va tancar el llibre quasi bé violentament, i de seguida va fer una ullada a tot el personal que i havia al local, mirant als ulls de la gent, interrogant amb la mirada d'una forma descarada, produint en alguns dels presents incomoditat i rebuig. Va romandre durant una bona estona al Zurich, esperant que quelcom arribes i li desfés l'enigma del llibre, però no va succeir res.
Era absurd preocupar-se, el mon estava ple de casualitats, i aquella era una d'elles. A més, ell no era gens egocèntric, a saber quants Esteves havien a Barcelona ! , milers, segur, va pensar. Va agafar el llibre i se'l va endur al veure que ningú el reclamava, i no hi va pensar-hi més.
Va arribar a casa a quarts d'una, els diumenges sempre li agradava arribar d'ora a casa per preparar-se quelcom per dinar amb temps, no era amant del fast-food i això li obligava a tenir que espavilar-se a la cuina.
Mentre deixava al foc el dinar fent xup-xup, va decidir donar-li un altre ullada al llibre, i així, matar el temps mentre no s'acabava de fer el dinar. Va obrir el llibre pel primer relat, que es deia "Passeig i troballa". Arrancà a llegir i s'ha adonar que tot el que llegia era una copia exacte del que havia fet al llarg d'aquell matí, es posar pàl·lid, i una descàrrega d'adrenalina li pujar per tota l'espatlla i l'eriça fins l'últim pel del cap. No podia ser, era una broma de molt mal gust, això, si realment fos una broma....,va començar a divagar per poder trobar algun lligam lògic i coherent, però eren massa casualitats, trobar el llibre, la dedicatòria, el relat "Passeig i troballa"...., semblava com si fos el protagonista d'una historia teledirigida amb la que el guió era marcat per les seves accions, "jo i les meves conseqüències", realment era absurd i kafkià.
No va dinar, es més, va estar tota la tarda enfront del balconet del menjador, segut, acollonit.
Havia de reaccionar, no es podia emportar per aquell cúmul de casualitats i es va autocanvencer de que tot era això, casualitats, coses rares, com els "déjà-Vu" que en el transcurs de la nostra vida tots tenim. Es va aixecar amb el llibre a les mans mirant-se'l, i pensà que el que li havia passat era exactament el mateix que li passa al que un bon dia té la sort de que li toqui la 6/49, "C A S U A L I T A T", si, era això, clar, que si no hauria de ser. Amb decisió va anar a la brossa i va tirar el llibre, i decidir oblidar aquell dia, com si no hagués passat res, com si no hagués existit.

Fa ja tres mesos que l'Esteve ja no i pensa més en aquell diumenge eixelebrat i confús.
Tornà a ser el mateix, això si, no va ser fàcil, i li va costar un munt, a més, des de fa una setmana que torna a sortir amb la Mariona, una antiga novieta que va tenir d'adolescent, i amb la que va perdre l'innocència. Està molt bé amb ella, encara no s'han plantejat fer res en comú, ni viure, ni compartir, ni res de res, l'únic que comparteixen en aquests moments son sopars i estones de sexe.
Aquesta nit ve la Mariona a sopar, desitja que tot surti bé i prepara un sopar d'allò més saborós. Parlen, riuen, sopen i follen, per al final quedar-se adormits.
L'endemà és Diumenge, s'aixeca la Mariona abans que l'Esteve, i li prepara l'esmorzar, un suc de taronja i unes torrades amb oli, li porta al llit. És fantàstic, la relació perfecta, ens veiem, ens utilitzem i cadascú pel seu cantó, el que passa és que no sé si per l'edat, o perquè, aquest cop si que va de debò, creu que sent quelcom més que l'atracció física, creu que s'està enamorant i això el posa molt nerviós, ja que va contra tots els seus principis de "home lliure sense lligams, sense regles ni pautes".
Passa el temps, setmanes, mesos, i la cossa es complica, per un costat li satisfà l'idea de tenir-la amb ell, però per un altre, desitjaria que tot fos com havia estat fins ara, però ella vol més, i li proposa anar a viure junts.
Li diu a la Mariona, que s'ho ha de pensar, -son molts anys vivint sol, i per a mi es una decisió força important... - comenta l'Esteve, -tranquil, cap problema ja m'ho diràs quan ho sàpigues...- respon la Mariona.
Es una situació insuportable, en la que mai s'havia trobat, tenir que decidir si seguir amb una relació, amb la que es veia atrapat per l'enamorament, o per contra, trencar-la seguint els seus prefectes de mascle no governable.
Es Dimecres, meitat de setmana, té ganes de veure a la Mariona, però a la vegada no en té, sap que li ha de donar una resposta i això el fa estar neguitós i molt pressionat.
S'atura davant la llibreria del barri, falta una setmana per Sant Jordi i l'aparador és prenyat de llibres. Els hi fa una ullada per sobre, sense un interès manifest per cap dels títols que llegeix. De cop i volta hi ha un dels títols que li glaça la sang i li fa arribar una descàrrega d'adrenalina directa al cervell, "Relats en català"...
Entra a la llibreria, va directe a l'estanteria on es troba el llibre, l'agafa i se'l mira incrèdul. - No pot ser..., es diu a ell mateix, - Ha d'esser una coincidència... un altre...
Obre el llibre per la primera plana, i desapareixen tots els dubtes. A la part inferior a la dreta del primer full, la dedicatòria, "Per a Esteve". Nerviós, amb les mans orfes d'agilitat per la por que tenia al cos, va directe a l'índex, i els seus ulls es posen a sobre del que sembla un altre capítol de la seva vida..."La decisió". No pot reprimir les ganes de llegir-lo, i així ho fa. Pot comprovar, al igual que en el successos anteriors, que tot el que era escrit, va succeir de veritat, però en aquesta ocasió vol anar més enllà i continua llegint.
Va llegir fins al final del capítol, es casava, tenia quatre fills, la seva dona li feia el salt i lo que era pitjor, es divorciava i amb el divorci seguidament, la ruïna... - quin futur més negre m'esperava, pensà. Es decideix a comprar el llibre, no es vol obsessionar i per això el compra, per desmitificar-lo i convèncer a ell mateix, de que ell té el control, que ningú li diu que ha de fer, ni com, ni quan ha de fer-ho.
Ja ha arribat el diumenge, l'Esteve ja és a casa preparant el dinar. Com cada diumenge, ha fet el seu recorregut matinal cap a les rambles, ha comprat el diari i ha fet un petit mos al Zurich. Avui la Mariona vindrà a dinar, sap que tard o d'ora sortirà el "tema", però ell ja ho té clar, sempre ho ha tingut, mai ningú li ha condicionat quin tipus de decisió ha de prendre i menys un llibre plegat de bajanades, on l'atzar i les coincidències han fet, que fos ell i no un altre el que es vegi reflexat en les seves pàgines.
Piquen a la porta, es dirigeix a obrir, però abans fa un cop d'ull per l'espiera, efectivament, és la Mariona amb un gran somriure i un tortell a les mans. Es disposa a obrir la porta, abans però, es gira, i veu de lluny el llibre sobre la taula del menjador, sembla que l'observi. La Mariona torna a picar a la porta, aquest cop amb més insistència, però ningú l'obre, dins, l'Esteve es a terra, al menjador, amb el llibre a les mans, plorant amb silenci i maleint aquell diumenge en el que va entrar al Zurich, tot just, a fer un petit mos.