El pastís de pasqua

Hi havia una vegada un noi de disset anys que es deia Xavier. Era molt simpàtic, xerraire i creatiu. Tenia una amiga que es deia Lluïsa que era molt sociable i oberta. Tots dos compartien la mateixa afició: fer pastissos originals.
Els pares del Xavier i la Lluïsa eren molt amics. Sovint les dues famílies celebraven sopars al gran jardí que hi havia a casa dels pares del Xavier. Un dia de primavera, justament nou dies abans de Pasqua, hi van fer el primer sopar de l’any. El Xavier i la Lluïsa van pensar que seria una bona ocasió per donar-los una sorpresa: farien un pastís ben especial, de pernil dolç, xocolata i albergínia,
―Ja veuràs com els hi agradarà.―Es deien l’un a l’altre mentre preparaven el pastís.
Quan els el van presentar, de primer, els pares es van quedar parats perquè van veure un pastís que no era normal, però després van començar a riure. El Xavier i la Lluïsa tot enfadats van decidir en aquell precís moment, nou dies abans de Pasqua, que es presentarien al Concurs del Gran pastís de Pasqua que se celebraria al Gran Parc de Sant Eloi de Tàrrega el diumenge de Pasqua. Farien el mateix pastís de xocolata, albergínia i pernil dolç per demostrar als seus pares que sabien cuinar.
Així doncs al cap de nou dies s’hi van presentar. Van fer el pastís i estaven molt contents. Tot i que hi havia molts concursants i molts pastissos originals molt bons, ells tenien fe en la seva creació. No sabien si guanyarien, de fet s’esperaven perdre. El jurat va fer les votacions i el presentador del concurs va donar el resultat:
―Els guanyadors són el Xavier i la Lluïsa pel seu pastís tan singular i mai vist, molt saborós i fet amb productes de la terra.
Quina va ser l’alegria del Xavier i la Lluïsa al guanyar! Els pares d’ells van quedar tot sorpresos, perquè era un secret molt ben guardat, els pares no sabien que els seus fills hi participaven, i els fills no sabien que els pares estarien entre el públic. Va ser així que ells se’n van assabentar. Els pares van reconèixer llavors el mèrit del Xavier i la Lluïsa i no se’n van riure més de la seva cuina tan peculiar i poc vista.
Així doncs que ho van celebrar amb un altre dinar tots junts i com si fossin una família i el Xavier i la Lluïsa van fer un altre pastís de Pasqua encara més estrafolari de vainilla, carabassó i ametlla per sobre.
La mare de la Lluïsa va criticar de nou el pastís que van fer, la Lluïsa es va enfadar, li va pujar la mosca al nas i va contestar:
―Els nostres pastissos guanyen concursos! Així doncs mare no te’n riguis de nou. Ja ni hi ha prou!