El passadis del silenci

Em sento a prop teu,
m'observes i t'observo,
les nostres mirades es creuen,ens les clavem,
es inevitable,i abaixes el cap.

Ni la pluja cau tan rapida com les nostres mirades.
Que es el que m'intentes transmetre?...
...silenci...es tot el que em transmets...

I el silenci es com un passadís,
penjat en el temps,suspès a la gravetat,
amb finestrons que s'obren quan hi passo,
per transmetrem sensacions
que el teu silenci no es capaç de donar-me.

El que no entenc,
es que nomes s'obrin els finestrons
que tenen els bastiments podrits de carcoma,bruts,
aquells que mai s'obren,
aquells que mai es netegen,
aquells que mai ningú vol obrir.

La teva mirada absurdament enganyosa,
m'entravessa el passadís del silenci,
em repica el cor amb estaques de plata tacades amb sang,
intenta convertir els finestrons lacats
en persianes rovellades.

I la meva mirada,la meva expressió,
que et diuen els meus ulls quan et miren?...
...silenci...no et diuen res.

No hi trobes cap passadís,
no hi trobes cap finestra,
no hi trobes cap persiana,no hi trobes cap forat
per poder destruir el que no existeix.

Es una mirada gèlida,petrificada,dissecada,
que t'espanta,t'oprimeix,no pots evitar-la...
Es mes forta que la teva,
saps que et destrueix quan et mira,
saps que et fulmina quan la observes,
saps que es profunda i sincera...i et fa por.

Centra la teva mirada al teu interior,
camina per el passadís que tu has creat,
arregla tot el que trobis espatllat,podrit,desfet,destrossat,
i no et sentiràs sola com estàs...pel passadís del silenci.