El pa de cada dia

Un relat de: atahuallpa

El pa de cada dia




Avui compleixo setanta-cinc anys i em trobo molt sol. La meva filla ha marxat molt lluny, al Canadà. Tinc dos fills més però aquests no compten. El gran, viu a Sant Just d'Esvern i el petit, a Sants. A vegades l'espero tot dissimulant, fent veure que contemplo l'aparador d'una botiga d'eports que hia al costat del portal de casa seva, però quan passa no em reconeix, o pot ser, dissimula, qui ho sap?

La mare dels meus fills era molt bonica. No havia complert ni els vint anys quan ens varem casar. La vaig usurpar de casa seva com si d'un tresor es tractés. Era filla de pagesos molt rics a Bellpuig a Lleida, en canvi jo era un simple jornaler. Quan erem infants jugàvem plegats a la plaça de la vila, ella, la Nuria, portava unes trenes ben llargues i rosses amb un llaç a l'extrem. Vàrem creixer junts i a l'adolescència vàrem fer l'amor, d'amagat esclar, però sense complexes i ens haguérem de casar. La vida ens somreia i la nostra era una llar feliç. Els nens venien i creixien. Després dels dos primers, però poc avanç que vingués el tercer la fatalitat es presentà a casa sense avisar com sempre ho fa, arrossegant tot allò que trobava en el seu camí. Però jo no ho vaig permetre. No més a mi em va portar, a ells els va respectar. Vaig passar-hi vint anys, a la presó vull dir. N'he sortit tot just ara i tant de bo no ho hagués fet. Un s'hi a costuma a la fatalitat, saveu? Mal que mal, allà menjava calent cada dia, tenia el meu llit, la meva ocupació. Els amics éren íntims i els enemics també. Havia lograt el meu escalafó social dins del presidi. Sortir en llibertat m'omplia l'esperit de temor perquè ningú no m'esperava allí a fora, Un company de cel.la m'havia proporcionat una adreça on poder viure provisionalment però no em vaig sentir amb ànims d'anar-hi, estava tot tan canviat, vull dir el món, la societat, ja m'enteneu.

Vaig coneixer un home en un bar prenent una copa, es deia Paco i era andalús. Un tipus senzill, lluitador i sempre de bon humor. Em va convidar a dinar, lògicament no li vaig dir res del meu passat, en tot cas penso que a ell li era indiferent, i de fet em va ajudar en tot el que va poder. Al capvespre ens varem acomiadar. Jo pretenia passar la nit sota covert a l'estació de ferrocarril, però a mitjanit em van fer fora. A fora em vaig retrobar amb el Paco, que estava com jo sense sostre. Ell però, coneixia una pila de gent en una situació igual. Allò em recordava la presó, era com una presó tancada a fora. Varem arreplegar cartrons per poder passar la nit.

Ara demano caritat i sembla com si ningú em veiés. Ningú s'atura a pensar perquè soc allí. Es fixen en un gos, en una fulla d'arbre avans que en mi, però si m'apropo o em dirigeixo a algú, es posa a tremolar. Em fan riure. Però jo soc al món i accepto la meva realitat. No em preucupa l'idioma que parlo amb el Paco o amb qualsevol altre. Del que digui el Zapatero i del que li respongui el Rajoy no en faig cabal. Jo soc aquí, i quan puguin canviar això a llavors parlarem.

Comentaris

  • directe[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 15-07-2009

    als sentiments, no t'amagues, i vas ensenyant el que dius, sense enganys. Descobrim el teu personatge en cada paraula, i arribem a la fi, amb tota naturalitat, i en un relat com aquest, d'evident crueltat social, no puc més que treurem el barret, i dir-te "Chapeau!!"

    felicitats

    Ferran

  • Genial i verídic[Ofensiu]
    jordigal | 26-05-2009 | Valoració: 10

    Em sembla genial i verídic per la simplicitat en que està escrit. No se si al llarg de la teva vida t'has trobat en una situació extrema com l'explicada, en tot cas has conjeniat perfectamenta mb les persones exposades a aquests extrems. Em sembla un relat esgarrifador sense haver recorregut al sentimentalisme fàcil. Si us plau, enviens algun relat més, et necessitem.

  • capitols d' un llibre[Ofensiu]
    Avet_blau | 02-05-2009 | Valoració: 10

    Sotregades fortes de la vida,
    capitols daurats i altres de cendra,
    i el llibre s' acosta a la fi,
    i dona lliçó,
    i fa reflexió,
    aixó es el que comta.

    Avet

  • Un relat colpidor i ple de[Ofensiu]
    Romy Ros | 02-05-2009 | Valoració: 10

    tristesa i desolació. T'he descobert fa molt poc i per casualitat, però tinc clar que et seguiré llegint. Endavant que ho fas molt be això de la prosa social!

Valoració mitja: 10

l´Autor

atahuallpa

7 Relats

7 Comentaris

9739 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80